els escrits circenses de Quim Elias

JARQUE

Aquestes són les mencions en articles de prensa o de la revista Circo escrits per Jordi Elias i Campins. No inclou cites dels seus llibreS publicats Diálogos en el circo i Deu anys de circ

1954 Inclòs en el llibre no publicat ELEGIA DEL CIRC

Un italià barcelonitzat

Als voltants de l’any 1886, treballava a Barcelona un clown italià anomenat Bébé, qui, en la vida civil, duia el nom de Cesar Guillaume. Procedia d’una antiga família d’artistes d’un gran renom en l’història cirquenca. El seu pare, en gran cavallista, era director de circ i havia acostumat els fills a la vida nómada, a les estades luny de la terra nadiua.
El clown Bébé s’havia endut a Barcelona un germà tretze anys més jove totjust de catorze d’edat. Era fill, com ell, de Brescia, un petit poblet de la Lombardia. D’ençà que tenia ús de raó, havia començat, com tots, les pràctiques cirquenques. Havia assolit una mica d’especialització com a jockei i com a saltador.
Bébé volgué iniciar el seu germà com a pallàs i, de tant en tant, es feia substituir per ell, en el barceloní Circ Alegria on treballava, malgrat que totjust es tractava d’un noi. Humbert, (Umberto en italià) despuntà desseguida en la nova especialitat. Quan fou l’hora d’escollir-li un nom, Bébé es decidí pel d’Antonet, el de pila real de dos pallassos que havien fet successivament parella amb ell. Amb el nom d’Antonet acabava d’aparèixer una figura que adquiriria un gran relleu en el món dels pallassos, i el fet que debutés a Barcelona tindria una gran ressonància en la vida de l’italià transplantat.
Antonet, en el transcurs dels anys, tornà a Itàlia diverses vegades, l’una d’elles per tal de fer el servei militar, i voltà molt món, tal com tots els artistes de circ. Barcelona, però, havia entrat decisivament, per un encís que li havia descobert, en la seva vida. Tal com seria dit modernament, el pallàs havia begut aigua de Canaletes.
La barretina virolada, presa com a símbol, l’havia, ben del cert, enlluernat. Havia tingut ocasió, pràcticament, de familiaritzar-se amb l’adminicle català. Abans de fer de pallàs, en exhibir-se com a saltador, es presentava vestit de pagès, el cap cobert amb una barretina, i saltava, ajudat pel trampolí – la batuda – quaranta soldats, dotze cavalls o sis elefants posats de costat.
Mort Bébé, Antonet formà parella amb Tonino, un enfarinat de nacionalitat espanyola. Tonino, o sigui Artur Aragón, ja tenia l’ofici de pallàs a la sang. Els seus germans Josep Maria i Teodor formarien la famosa parella de Pompoff i Thedy. El pare de tots dos, Gabriel, o sigui, com a clown, Pepino, adoptà, de fet, a casa seva, la parella d’uns dels seus nois. Tenia una descendència molt nombrosa: quinze fills. Devia pensar que no venia d’un.
Després de Tonino, Antonet formà parella amb Tonitoff, el qual, com ell, esdevindria un pallàs de categoria universal. Malgrat el nom rusificat, Tonitoff era, com Tonino, de nacionalitat espanyola. També pertanyia, com ell, a una antiga família cirquenca, molt nombrosa. El seu pare, Santiago Jarque, ja havia fet popular, com a clown, el nom de Santiaguini. Apart de cinc germans, morts als pocs anys, cinc d’altres més destacaven i destacarien en el circ.
Miquela Jarque, germana de Tonitoff, gimnasta aèria, s’havia especialitzat en exercicis de força dental. Va casar-se amb Càndit Bárcena, pintor ràpid de quadres de gran tamany, a l’oli. A la vista del públic, pintava amb la tela invertida, i no trigava a tenir-la llesta més enllà de cinc minuts. Tingueren quatre fills: tres noies que treballarien l’acrobàcia i un noi que continuaria la tradició de pallassos i que, a la pista, faria persistir el nom d’Antonet, qui havia esdevingut oncle seu.
Consol Jarque, també gimnasta aèria, va casar-se amb Pietro Briatore, un gran artista cirquenc, amb un cognom famós. Treballaren el malabarisme sobre cavalls, tal com un fill que tingueren, el qual muntà un número amb un cosí seu. Nasqueren també dues noies, igualment artistes, encara vivents, tal com el germà.
Una altra germana Jarque, Camila, d’una gran bellesa, destacà com a gimnasta en trapezi de gran vol aeri. Finalment, Casimir, el germà més petit, supervivent de tots ells, junt amb Consol, muntà un número espectacular sobre el filferro. Encara ara, a més de setanta anys, sense recursos, s’exhibeix, de tant en tant, en locals d’ínfima categoria, com a antipodista, o sigui malabarista amb els peus,. Ja vell, tanmateix encara apte, viu principalment de records, resignat a què la glòria se li hagi tombat d’esquena.
Tonitoff, o sigui Antoni Jarque, fou el germà que destacà més. Com tots els grans pallassos, creà, com a enfarinat, un tipus inèdit. Rasurat de cap, un sol floc de cabells, hirsut, al mig de la clepsa, una ratlla vertical a les comisures dels llavis, incorporà un tipus de xinès, sempre vestit amb molta riquesa, aclamat a Rússia i a tots els països europeus. Entre els que tingueren més anomenada, formà parella, apart d’Antonet, amb Seiffert, Walter, Totó i Toni Grice. Excepcionalment, no es casà amb una artista, però llur filla, la vedette de revista Tina de Jarque, també destacà a les taules.
Hi havia encara una altra germana, la més gran, anomenada Maria del Pilar, qui treballava com a gimnasta en trapezi d’equilibri. Antonet l’escollí per muller i, quan ell tenia vint-i-tres anys, es casaren a la barcelonina parròquia de Santa Ana, el 1895.
Antonet, qui havia fet l’august, decidí, tot d’una, d’interpretar el clown, l’enfarinat. Això motivà que es separés de Tonitoff, esdevingut cunyat seu. Sempre més es presentaria amb la cara blanca, i com a enferinat adquiriria la celebritat. Els anys d’august, tanmateix, resultarien ben profitosos. Segurament per ells, les seves faccions, sota el maquillatge, conservarien una expressivitat poc corrent entre els pallassos blancs. No li calia, sovint, la paraula per expressar la intenció més matisada, El pallàs havia après a dominar els muscles facials i la seva mímica és prodigiosa.
L’enfarinat acostuma a jugar un paper secundari en la parella. El seu joc és de menys volada, més limitat. El treball, tal com el vestit, s’ha d’ajustar al cànons clàssics, i ha de provocar la comicitat superior del ximple, un tipus més pintoresc, més apte per la fantasia i l’imprevist.
Antonet, malgrat les dificultats, s’erigia sempre en l’amo de la pista, amb tanta eficàcia com l’august, per il·lustre que fós. El seu rostre era plè de vida, fresc, àgil. Tenia una presència d’autèntica distinció, una noblesa augusta, beneficiada encara per un repertori de vestits superb. Les seves entrades, creacions d’ella, abundantíssimes, han nodrit el repertori de tots els pallassos sense personalitat que l’han seguit. A l’inversa d’aquests, no va cultivar l’acudit ni la xerrameca. La comicitat venia de les situacions i de l’acció.
Incorporat a una família castellana, no és sabut que aprengués el català. El castellà, en canvi, ni en l’accent ni en el vocablari, no posseïa, per ell, cap secret. Antonet dominava totes les expressions localistes, les variants d’accent de totes les províncies. Els termes còmics de la llengua, complicats per les modalitats regionals, li havien resultat completament familiars.
Ell desmenteix, tal com tants d’altres còmics, la llegenda del pallàs amargat, plè de sofriment. Era alegre sense vehemència, comunicatiu sense arribar a parlador. Malgrat la seva discreció, li agradava el bonhumor, les bromes innocents. Senzill, agradable, sense cap orgull, es distingia per l’elegància, per l’afabilitat, per un gran do de gents. Era un autèntic senyor, dintre i fòra de la pista.
S’han fet proverbials la seva generositat, la sensibilitat davant la necessitat o el sofriment. Li agradava ajudar, complaure. Com la gran part de la gent de circ, donava poc valor al diner. Havia guanyat quantitats fabuloses. Les despenia amb facilitat, no pas enamorat de l’ostentació, sinó despreocupadament. L’atreien, singularment, les carreres de cavalls. Havia despès, en les apostes, xifres ben importants.
Era sol·licitat per totes les empreses europees, per llargues temporades. No disposava mai de dates lliures, aprofitables pel descans. Anava d’un país a l’altre, sense donar l’abast, sense moure’s durant mesos i mesos d’una mateixa capital. Quan podia fer una escapada cap a Barcelona, però, encara que fós per treballar, es sentia com el peix a l’aigua, feliç.
Apart de Bébé, Tonino i Tonitoff, treballà amb Walter, Grock i Beby. L’any 1934, essent a París, enmalaltí, d’un càncer. Hagué de retirar-se de la pista, sense adonar-se que era definitivament. La malaltia, implacable, el guanyà, i, a finals de 1935, deixava d’existir, lluny dels seus, acompanyat només de la muller, qui no li havia donat cap fill.
Sempre havia dit que volia ésser enterrat a Barcelona. Els seus restes moratals arribaren amb l’exprés i s’instal.là la capella ardent a la mateixa estació de França. L’endemà, tres dies després del Nadal, es procedí a l’enterrament, molt solemne, al qual assistí un gran nombre d’artistes cirquencs i del teatre. La comitiva s’aturà al davant de l’Olimpia, on una orquestra executà una composició funebre. L’enterrament es realitzà al Cementiri del Sud-Oest, anomenat Nou.
Amb un art exquisit, havia fet riure infants de totes les edats, de tots els països. Instal.lat de cara al mar bondadós, sota la volta blava, mereix el record perpetu de tots aquells qui, en veure’l treballar, es sentiren, durant uns moments, més feliços. Mereix, especialment, l’agraïment dels catalans, honorats per la seva preferència per la seva capital, superior en estima a la pròpia pàtria nadiua. París mateix, que el veié morir, l’hauria aixoplugat dignament. Ell escollí, en vida, obstinadament, un darrer sojorn català. Nòmada, italià de naixement, era barceloní d’adopció, i ho volgué demostrar en la realització pòstuma del seu desig: el d’ésser enterrat a la ciutat on debutà i on celebrà el matrimoni; la ciutat que, pels records i per l’afecte, s’havia convertit en la seva pàtria.

Arxiu de la cortesia

El pallasso Antonet no resultà un cas aïllat, excepcional, d’un italià incorporat a la vida barcelonina. D’altres italians, a més d’ell, s’han instal·lat definitivament a la nostra ciutat, o en una altra població catalana, a la qual han convertit en la segona pàtria. Tals els casos, entre les famílies circenques més conegudes, dels Briatore i dels Frediani, totes dues d’una llarga història a les pistes.
Ja ha estat dit que Antonet estava emparentat amb els Briatore, degut a què els dues germanes Jarque s’havien casat l’una amb el pallasso i l’altra amb Pietro Briatore. Tots els d’aquesta família, per tradició d’ofici, havien estat grans artistes: acròbates, saltadors, malabaristes a cavall. Es distingí Robert Briatore, de fama mundial, especialitzat en malabars, de primer a cavall i després a terra. Més que ell, encara, adquiriren la celebritat Alex i Rico, oncle i nebot, pallassos, i, per la preparació gimnàstica, artistes complets. Rico, l’enfarinat, o sigui Enrico Briatore, a més de setanta anys, viu a València, amb una filla, retirat de la professió. El seu oncle Alex, o sigui Alexandro Briatore, amb qui havia fet sempre parella, acomboia encara, als vuitanta anys, els seus fills per les pistes de tots els països europeus. Els cinc fills del vell august, uns malabaristes excepcionals, perpetuen, a través del nom D’Angolys, l’antiga família cirquenca.
Cal no confondre Alex Briatore, august, amb Alex Bugny, clown, conegut en el món cirquenc, igualment com el seu homònim, pel simple nom de pla abreujat. El segon Alex, francès, encara en plè treball, és el company actual de Polo Rivels, august, fill segon del vell Andreu.
Cosines dels D’Angolys, Elvira i Elena Briatore, acròbates, malabaristes, dansarines, músiques, acusen el rigor artístic de l’escola familiar. Amb la mare, Consol Jarque, cunyada d’Antonet, s’han afincat, amb tanta asiduitat com els contractes els ho permeten, al carrer de Comte de l’Assalt. Quan han d’allunyar-se de la pàtria adoptiva, només somnien en tornar-hi, segures de trobar-hi el millor recés. Ben cert que la costum de viatjar les podria fer sentir desarrelades de pertot arreu, o enyoroses, com a màxim, del país de l’origen familiar. Als dinou mesos d’edat, l’una d’elles ja havia sortit a la pista, vestida de marquesa, en una pantomima infantil. Als dos anys tot just acomplerts, la seva germana ja treballava a Rússia, en un ball apatx. Després de conèixer minuciosament tot Europa, no han trobat cap agombol millor que el de la ciutat catalana, de la qual llur pare ja s’havia enamorat. Es inútil de saber la nacionalitat legal que posseeixen i el país exacte on, casulament, veieren la primera llum. Elles se senten barcelonines, tal com se’n sent la seva mare, de família castellana, i com se’n sentia el pare, tan barcelonitzat com el seu cunyat i compatriota Antonet.
La família Frediani, tan antiga com la Briatore, és, però, molt més extensa. Willy Frediani, germà del pallasso Beby, company d’Antonet, havia tingut deu fills: Zizine, Regina, Hugo, Adolf, Pola, Francesc, Humbert, Willy, Americo i Sacha. Gairebé tots ells encara treballen, com a clowns, equilibristes, saltadors. Zizine, per exemple, era l’un dels millors saltadors a la batuda que ha existit, així com un gran barrista, saltador a terra i finalment pallasso. Tots els germans, tal com ell, tenien una aptitud enciclopèdica, sobressortint en tots els aspectes. Les acrobàcies a cavall, per exemple, eren molt remarcables. La columna a tres, creació d’ells, sobre la bèstia al galop, no ha estat després repetida per ningú.
Aquesta família, tan extensa, amb tots els germans casats, i gairebé tots ells amb artistes de circ, dóna lloc als encreuaments familiars, entre gent de totes les nacionalitats, tan comuns en l’ambient cirquenc. Regina, per exemple, mullerada en primeres núpcies amb el pallasso Paco Busto, i en segones amb Willy Parrish, és cunyada de Charlie Rivel, casat amb una germana del pallàs desaparegut.
Beby, o sigui Aristodemo Frediani, gairebé retirat, havia estat un artista complet, bo en totes les especialititats: acròbata, saltador, genet. De menut, també iniciat en el treball de clown, ja treballava en els trapezis. A més dels salts i de l’equilibri, s’especilitzà, en l’acrobàcia a cavall. Amb el seu germà, crearen la columna a tres i, d’un cavall a l’altre, feia el doble salt mortal, per caure a les espatlles del portor, o el mateix salt, igualment doble, des de les espatlles del portor, per caure on havia sortit. Mentre Willy es convertí en director de circ, casat amb una artista francesa d’ascendència noble, qui no ha tingut fills, Beby, s’acredità, principalment, com a august. En la vida privada era alegre i amic de la facècia, amb un rostre molt dúctil, d’una gran movilitat. A la pista, el treball era com un joc: li agradava de contar les experiències del carrer, improvitzar sobre qualsevol tema, començar un diàleg festiu sense saber com continuaria. Antonet, més amic del mètode, havia de fer a vegades mil cabrioles per seguir-li la vena humorística. El seu geni de pallasso, tanmateix, li permetia de salvar els escolls i demostrar, a la pista, que l’avinença entre els artistes era perfecta.
Entre tots els germans Frediani, escampats del món, tenen vintitres fills. L’un d’ells, Hugolino, encara molt jove, fill d’Amèrico, resideix a Barcelona, junt amb el seu pare, i treballa amb malabars. Un oncle d’ell, Francesc, retirat ja de la pista, s’ha sentit, com d’altres italians, vinculat del tot a la vida catalana. A Mataró, en diversos col·legis de la localitat, exerceix el professorat de gimnàsia, apart de l’entrenament cirquenc a uns quants deixebles. Viu amb la seva mare, ja molt vella, la muller – andalusa – i una filla, i amb els estalvis ha pogut adquirir una petita caseta confortable. Enlloc d’esgotar les possibilitats físiques fins al final, va preferir de retirar-se a temps, apte encara pels treballs menys durs que el de la pista. En la columna de tres, sobre el cavall, havia fet, de primer, d’àgil, i, més tard, de base. Havia treballat en els jocs icaris, com a jockei, en els equilibris. Com a saltador, havia arribat a fer, a la pista, quatre voltes completes amb flips-flaps, i, a vegades, cinc. L’únic paper pel qual no es sentia apte era el de pallasso. Amic de la tabola, alegre, es sentia, tanmateix, plè de timidesa quan havia de sortir a la pista amb la cara pintada.
Mataró, on ja havia viscut el seu pare, va ésser preferida a cap ciutat italiana, a la qual no es sentia lligat. Amb gent de la localitat, un fabricant i un metge, va casar les dues filles més grans, ara mares de família, una vegada hagueren fet un pas breu, i amb facultats excel·lents, per les pistes de circ. En retirar-se i en casar les noies, no va voler que la filla més petita seguís la professió de la família, i ella és ara una adolescent que segueix uns estudis i que no té cap contacte amb el circ. De cara a l’idioma de relació familiar, el seu cas, típic com d’altres, és gairebé un guirigall: ell es italià; la mare parla el francès; la muller, que no procedeix del circ, el castellà; la nena, el català. El garbuix d’idiomes té la solució natural: el castellà, l’idioma de la muller.
Barcelona, i els seus encontorns, ha estat fidel a la fama. No ha desmentit, una vegada més, el títol d’arxiu de la cortesia. Diversos italians, enlloc de sentir nostàlgia de la pàtria veritable, han volgut reposar a les terres catalanes, sempre acollidores per la gent de totes les procedències.

20-6-1955 HOJA DEL LUNES

Perfiles circenses

ANTONET

Antonet, el enharinado maestro de Grock, fué –italiano de nacimiento- barcelonés de adopción. En Barcelona, en la parroquia de Santa Ana, se casó, a los 23 años, en el 1895, con Maria del Pilar Jarque, también artista de circo. Hallándose enfermo, en París, en donde falleció a finales del año 1935, dispuso que, al morir, sus restos fueran trasladados a Barcelona, como así se hizo.
Antonet que, antes de pintarse de blanco, había incorporado el augusto, había trabajado, entre otros, antes que lo hiciera con Grock, con Tonitoff, o sea Antonio Jarque, luego cuñado suyo. Los hermanos Jarque, además de Pilar y Antonio, eran Micaela, Camila, Casimiro y Consuelo, todos ellos artistas de circo. Casimiro, antipodista, y Consuelo, gimnasta aérea, aún viven, aún cuando ya retirados de las pistas y se hallan, con más persistencia que lo hiciera Antonet, domiciliados en Barcelona.
Consuelo Jarque, cuñada de Antonet, se casó con Pietro Briatore, también circense. Tuvieron dos hijas, Elvira y Elena, acróbatas y malabaristas notables, conocidas en la pista como Hermanas Briatore. Tio y primo de ellas son los famosos payasos Alex y Rico, o sea Alessandro y Enrico Briatore, Alex aún en el candelero, a pesar de sus 80 años, llevando a sus hijos, los D’Angolys, malabaristas.

JORGE ELIAS

1-2-1960 Revista Circo número 34 pàgina 12

1-10-1962 Revista Circo número 57 pàgina 14

20-12-1965 EL MUNDO DEPORTIVO

EL HOMENAJE A LOS PAYASOS
en el recinto del Circo Atlas

Ido ya lejos de Cataluña el Circo Atlas, no pudiendo lo que se diga tomarse como propaganda, bueno será reseñar la función que se celebró en aquel circo, el pasado 25 de noviembre, en homenaje al artista viejo y, preferentemente, al payaso español.
El propósito fue sólo uno: posibilitar un hogar común para todos los artistas y hacerlo a través del Club de Payasos existente en Madrid. Los del circo, con la vida trashumante, se desconocen a menudo entre sí. Tienen que reunirse, en los breves descansos, todos; conocerse mutuamente los problemas; llegar a una meta suprema; la de ayudarse los unos a otros, la de fundirse en una sola hermandad.
En el Atlas, en la velada del homenaje, un llenazo. En las primeras filas — esta vez pagando todos — viejas glorias: Perezoff (85 años), Casimiro Jarque (84), el augusto Emilio Díaz, Ricardo Ott, Oliveras, hermanos Ferrer. Para las esposas respectivas, ramos de flores, ofrecidos por Tonetti. Para cada uno, el afecto y la emoción, expresados delicadisimamente, desde la pista, por el Director del Atlas.
Después de la función completa de la componía, un estupendisimo fin de fiesta: los acróbatas Herman's, el cantador de flamenco José Luis Campoy, los Moloney's con la contorsionista-muñeco salida de una cajita, los danzantes exóticos Cubaner's, la canzonetista Araceli Ponce, el cantador de flamenco Jesús Montilla, Alady y Mary Santpere, Gila. Pero, además, cuatro formaciones de payasos: Sala y Chele — con Chele, con la concertina, evocando la expresión llena de ternura de Grock —, los Alava — a cara limpia y desarrollando la entrada de los pajaritos —, los Martini — los tres felizmente reunidos otra vez y dando una pequeña muestra de su gran categoría — y los Méndez, veteranos y con oficio, con una persistencia admirable.
Tonetti, dando el tono justo a la solemnidad y obsequiando con la vieja joya, siempre de fulgores diamantinos, de su parodia de la sardinera. Ahí son nada sus facultades de intérprete. Después de su ofrecimiento del homenaje — ofrecimiento cordial y emotivo -, la faceta dura del parodista, ahora empleado en la caricatura estupendisima de una infeliz vendedora de pescado.
La nota más impresionante, dada por Popey. Después de su impulso de jalear a Alady, el hombretón que, obligado a salir a la pista, tiene la cara bañada por lágrimas y que no puede acertar a expresar su adhesión.
La función, terminada a más de las tres de la madrugada. Pero aún el último obsequio de Tonetti: la reunión de la multitud de amigos alrededor del bar del circo y las risas que no cesan hasta una hora después. Todo, con el objetivo logrado: el de contribuir a la hermandad entre los artistas a fin de que los problemas de cada uno — en activo o en el retiro— resulten comunes.
Jorge ELIAS

20-12-65ELMUNDO

els escrits circenses de Quim Elias

divendres, 23 de gener del 2009

diumenge, 23 de setembre del 2007

divendres, 7 de setembre del 2007

Arxiu del blog

Dades personals