MARCEL BARRERA 2009, DIARI EL PUNT

MARCEL BARRERA 2009


Barcelona i el circ: Oasi o miratge?
Marcel | diumenge, 21 de juny de 2009 | 19:28h

La ciutat de Barcelona protegeix el circ o el discrimina? La inauguració del festival Grec amb l'espectacle de circ Criatures, de la companyia italiana Arcipelago Circo Teatro, podria fer pensar en un intent de posar el circ a la mateixa alçada que altres arts escèniques com el teatre o la dansa. A la funció inaugural de dissabte dia 20 de juny que es va fer al Teatre Grec hi havia les màximes autoritats culturals actuals i passades, des del director de l'Institut de Cutura de Barcelona (Icub), Jordi Martí, fins al conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras. També hi era l'alcalde Jordi Hereu i Ferran Mascarell, màxim responsable de Cultura del consistori barceloní quan l'any 2003 el ple de l'Ajuntament va aprovar una ordenança que prohibeix l'exhibició d'animals salvatges. Des d'aleshores, els conflictes amb els circs han estat nombrosos i ha deixat de venir a la ciutat el Circo Mundial, una companyia que cada any presentava un cartell de luxe. A més, el circ francès Medrano i l'americà Ringling també han descartat Barcelona per a les seves gires. És per això que cal preguntar-se si la política que segueix la ciutat respecte al circ és la que cal. L'evident potenciació de la programació de circ al festival Grec i a les festes de la Mercè, així com la posada en marxa de l'espai de creació La Central del Circ al Fòrum, dóna com a resultat un oasi o és un miratge que amaga la persecució del circ? A la imatge del costat, una imatge de la parella hongaresa Golden Power
Diuen que el circ està en aquests inicis del segle XXI a la cresta de l’onada. Barcelona, que ha maltractat com poques ciutats al món els circs tradicional –Mundial i Raluy, per exemple- a causa de la radical ordenança que prohibeix l’exhibició d’animals salvatges, ha decidit obrir per primera vegada en 33 anys el seu buc insígnia cultural, el festival Grec, amb un espectacle circense que no era precisament una novetat en el circuit internacional i que prové de la factoria italiana d’Alessandro Serena, un reconegut director de nou circ que respecta la tradició -pista rodona- i al mateix temps intenta renovar el llenguatge de circ. Criatures, l’espectacle triat per inaugurar el Grec i inspirat en el poema Càntic de les Criatures, de Sant Francesc d’Assís, arrenca amb molta força, bon humor –correcte el paper del pallasso Claudio Bizimana- i excel•lents flics-flacs i exercicis acrobàtics a càrrec de nou artistes africans que van fer pujar l’adrelanina del públic amb els seus espectaculars salts a corda –amb el cul, amb l’esquena...- i els jocs amb esferes plenes de foc. Bons instants que van recordar els millors moments del Cirque du Soleil a Barcelona. Però l’espectacle, un cop arriba al seu equador, es va pansint a poc a poc, deixant lloc a coreografies amb elements com la lluna i calaveres que semblen més aviat un temps mort. El muntatge inclou un extraordinari moment sonor i de compenetració artista-públic. És quan el pallasso, amb un paraigua a la mà, fa aplaudir els 2.000 espectadors amb dos dits de la mà per simular la pluja. Màgic instant. Però aquesta entrada deixa pas a altres números –com la de la respiració en què va intervenir l’alcalde, Jordi Hereu- que no deixen de semblar una repetició. Un espectacle, doncs, de cara i creu. D’ampolla mig plena i mig buida al mateix temps. La segona part, El Jardí dels Estels, van ser quatre petits tastets de grans números que s’han vist els últims anys pels millors circs europeus, com el del perxista ucraïnès Dima Shine o el número de mà a mà a càrrec de la parella hongaresa Golden Power. La mare naturalesa -van ploure quatre gotes- va donar un cop de mà inesperat i va fer més real l’ambientació de navegació en alta mar que s’havia preparat amb la col•laboració dels alumnes de l’escola de circ Rogelio Rivel. La vetllada, sense portar darrere un gran espectacle, va ajudar a posar el circ al nivell que es mereix i a avançar en el seu reconeixement. Però atenció, que ningú no es confongui. El circ no estarà normalitzat a Barcelona fins que es flexibilitzi una normativa que discrimina les companyies que treballen amb animals. Que ningú oblidi això, per més inauguracions i festejos que es vulguin fer amb la bandera del circ.

El circ valencià Gran Fele rep el Premio Nacional de Circo
Marcel | dimecres, 24 de juny de 2009 | 19:49h

El circ dels Països Catalans està d'enhorabona. La companyia valenciana Gran Fele, fundada l'any 1993, ha obtingut el Premio Nacional de Circo 2008 que concedeix el ministeri de Culltura del govern espanyol i que està dotat amb 30.000 euros. El circ, dirigit per Rafael Pla Albiach (València, 1956), ha estat premiat "per la seva tajectòria creativa, la seva tasca de restauració i recuperació del circ, la formació de joves artistes, la col•laboració amb universitats, i la divulgació del circ de l'Estat en els àmbits internacionals". La cerimònia de lliurament dels premis es va celebrar dimarts dia 23 a Teruel. Aquest és el segon any consecutiu que el govern espanyol premia un artista de circ valencià. L'any passat el premi va recaure en el gran malabarista Picaso Júnior.


L'APCC obté el Premi Nacional de Circ
Marcel | dimarts, 30 de juny de 2009 | 09:20h

El circ català era fa només 5 anys un sector atomitzat, amb molts interessos enfrontats, personalismes antagònics i encara es refeia de la trencadissa que va haver-hi a l’Associació de Circ de Catalunya uns anys abans. Després d’unes jornades que es van fer l’octubre del 2004 a l’Ateneu de 9 Barris de Barcelona en homenatge a Joan Armengol, la cosa va anar canviant. Les jornades van servir per gestar el que pocs mesos després va acabar sent l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC), una entitat que amb quasi 5 anys ha aconseguit cohesionar bona part del sector circense català, negociar el pla integral del circ de la Generalitat, participar en l’elaboració de la xarxa de ciutats amigues del circ, impulsar un protocol per als circs ambulants i gestionar projectes com La Central del Circ, l’espai de creació instal•lat al Fòrum i impulsat per l’Ajuntament de Barcelona i el departament de Cultura de la Generalitat. La imatge és de Manel Sala, Ulls, i es va fer durant un viatge organitzat per l’APCC per veure circ a París.


La gran paradoxa
Marcel | dilluns, 6 de juliol de 2009 | 20:36h

El pensador francès Montesquieu, tan escrupulós amb les lleis i amb la separació de poders, estaria avui escrivint un assaig dels seus si visqués a Barcelona i hagués llegit als diaris el gran triomf del torero José Tomás -veure imatge- a la plaça de toros Monumental. Sis toros va matar ahir el torero de Galapagar (Madrid) just al mateix lloc on l'any 2004 l'Ajuntament de Barcelona va prohibir al Circo Mundial presentar un número de tigres i un altre d'elefants. La pregunta cau pel seu propi pes. Quina coherència té el cos legal que regna en aquesta ciutat? Perquè es prohibeix l'exhibició d'animals salvatges en circs -només en circs!!!- i en canvi es permet la matança pública dels toros i l'exhibició de feres al Saló de l'Automòbil? Sisplau, que algú doni una resposta i ràpid. I, sobretot, que el departament de Cultura que encapçala Joan Manuel Tresserras no concedeixi a Barcelona, ara que s'ha obert la convocatòria pública, la distinció de Ciutat Amiga del Circ. Seria com donar una medalla a algú que no se la mereix.


Neix una ‘universitat’ per aprendre a fer de pallasso
Marcel | dimarts, 14 de juliol de 2009 | 21:15h


Aprendre a fer de pallasso serà possible. Els grans mestres de les pallassades estan a punt per fer de professors. El còmic nord-americà Jango Edwards està impulsant en una antiga fàbrica de Granollers un centre d’ensenyament d’aquest art tan antic com de vegades menyspreat. El diari El Periódico de Catalunya ha publicat un article on s’expliquen detalls del projecte que es posarà en marxa el pròxim mes octubre. Aquest és el text del treball periodístic firmat per Gemma Tramullas.
Per fi hi haurà un lloc on es pugui estudiar seriosament això que fem tan de broma», diu il•lusionada la pallassa Pepa Plana, una de les reclutes de l’exèrcit de còmics que, capitanejats per Jango Edwards, faran classe a l’escola internacional de pallassos que obrirà a l’octubre a l’antiga fàbrica tèxtil Roca Umbert de Granollers (Vallès Oriental). L’ambiciós projecte vol reunir els millors clowns per passar el testimoni de la professió a una nova generació.
«El món, més que mai, necessita humor –assegura Jango Edwards que, després de 40 anys d’actuacions, s’ha retirat temporalment dels escenaris per impulsar aquest i altres projectes–. Jo ja sóc gran i ha de quedar alguna cosa quan nosaltres ja no hi siguem».
Aquest «nosaltres» engloba professionals de la talla de l’italià Leo Bassi, l’escocès Johnny Melville, el francès Pipo Sosman, la nord-americana Laura Herts i l’argentí Loco Brusca, que seran professors convidats durant el primer curs del Nouveau Clown Institute de Granollers, un intensiu d’un mes que començarà a l’octubre. El mateix Edwards, juntament amb Joan Montanyès Monti, el rus Slava Polunin i l’historiador Raffaele de Ritis, portaran el pes de les classes.

ALTRES FITXATGES / Pepa Plana i els Excèntrics, entre d’altres, s’incorporaran al projecte de cara a la primavera que ve i Edwards també vol convèncer Tortell Poltrona perquè s’hi afegeixi. En un futur, el Nouveau Clown Institute funcionaria com un campus universitari que comptaria amb una biblioteca i un arxiu audiovisual especialitzats en circ, un espai de consulta i base de dades a internet, un centre de producció d’espectacles i un hotel per a aprenents de pallasso.
«Les classes que comencen a l’octubre formen part d’un curs pilot que es repetirà a la primavera per veure si el projecte de l’institut pot funcionar», confirma Teresa Llobet, directora de la Roca Umbert Fàbrica de les Arts, l’antiga fàbrica de Granollers reconvertida en espai cultural. Llobet subratlla que, tal com preveu el Pla Integral de Circ de la Generalitat, la Roca Umbert formarà part del mapa del circ a Catalunya juntament amb la fàbrica de creació La Central, al Fòrum, l’espai La Vela de Vilanova i la Geltrú i el Centre d’Arts Escèniques de Reus.
Com molts altres altres projectes circenses, aquest també arrenca amb molta il•lusió i pocs diners. El centre té Jango Edwards com a ideòleg, que a hores d’ara encara busca gerent. La pàgina de facebook del pallasso ja ha rebut 900 peticions d’informació sobre el curs que comença a la tardor i que només té 15 places. «Primer va ser Amsterdam i després París. Des que Pere Pinyol va impulsar el circ al Fòrum 2004, Catalunya s’està convertint en un focus d’atracció de clowns», diu Edwards, que els últims anys ha actuat a la sala Almazen, el planter de pallassos de Barcelona.


El circ Ringling a València i altres notícies
Marcel | dijous, 30 de juliol de 2009 | 19:26h
Tota i trobar-nos en plena canícula d’estiu, les últimes setmanes s’han produït novetats en el món del circ. S’ha conegut el qui serà el director de la nova edició del Circ d’Hivern de 9 Barris, un espectacle molt esperat cada Nadal tan pel públic com per la crítica. El xup-xup que sempre es crea abans de saber-se el creador ja ha parat. Leandre Ribera, que va dirigir Rodó -un espectacle molt conceptual que es va emportar el Premi Nacional de Circ- tornarà a trepitjar l’escenari de l’Ateneu per posar en escena un nou muntatge ambientat en aquest cas en el circ tradicional. Per una altra banda, des de fa unes setmanes que es coneixen ja les dates de les úniques actuacions als Països Catalans de la gira europea del circ nord-americà Ringling. Seran els dies 19, 20, 21 i 22 de novembre al Velòdrom municipal de València. Una oportunitat única per veure un dels circs més antics i més grans també de tot el món. Sense anar tan enllà en el temps, tot aquest estiu es pot veure per les comarques gironines el Circo Italiano, que porta un espectacle de circ tradicional entretingut amb exhibició d’animals –la preciosa girafa Tomy,, zebres, llames del perú i un hipopòtam nan- i bons números d’escala lliure, trapezi, hula-hoop i malabars. També està de gira per aquestes comarques el Circo Americano. Una mica més avall del mapa, a Torredembarra, s’instal•la aquest estiu el Circ Raluy. També se celebren efemèrides. Aquest mes de juliol s’ha complert el primer aniversari de la inauguració de l’espai de creació i assaig La Central del Circ, impulsat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. D’altra banda, cal remarcar dues notes positives. La potent programació que enguany ha ofert la fira de circ de La Bisbal d’Empordà, amb una menció especial per a la parella Full House. Divertidíssim espectacle on es combina el virtuosisme, la comicitat i els jocs de paraules. Esplèndid i un gran descobriment gràcies a la fira de la Bisbal. Sembla també que funciona amb certa regularitat un espai alternatiu de circ en una antiga nau del Poblenou de Barcelona. Un espai molt interessant per anar seguint i que agafa el relleu natural de La Makabra, desallotjada pels Mossos d’Esquadra l’any 2006. Per últim, una noticia. Ricard Panadès, un històric del circ català vinculat durant molts anys a l’Ateneu de 9 Barris i en projectes empresarials com Circ Gottesco o Circ Ozó, ha fitxat pel Circ Raluy.


Barcelona dobla per la Mercè els espectacles de circ a Montjuïc
Marcel | dissabte, 5 de setembre de 2009 | 11:12h

Després de la bona acollida de l’any passat, l’Ajuntament de Barcelona prepara per segon any consecutiu i durant quatre dies Circ al Castell, una proposta que entre els dies 24 i 27 de setembre es podrà veure en el marc de les festes de la Mercè a l’interior i pels voltants del castell de Montjuïc de Barcelona. Com a novetats d’aquesta excel•lent iniciativa organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona hi ha una ampliació dels dies -es passa de 2 a 4- i un combinat de circ que es farà en una carpa instal•lada al fossat del castell i que el programa de la festa major asegura que presentarà un “seguit de grans artistes de circ que oferiran actuacions de petit format”.


El Circ Cric tornarà a fer gires per Catalunya a partir de la tardor del 2010
Marcel | diumenge, 27 de setembre de 2009 | 21:03h

Dos anys i mig després de la històrica plantada que el Circ Cric va fer en la seva gira per Catalunya, la troupe més carismàtica del circ català tornarà a la carretera. Serà a partir de la tardor de l’any 2010, segons ha confirmat Tortell Poltrona en una entrevista que publicarà la revista Presència el pròxim diumenge dia 4 d’octubre, coincidint amb el debut del Circ Cric al Teatre Lliure



La princesa Estefania de Mònaco defensa en un vídeo els circs amb animals
Marcel | divendres, 2 d'octubre de 2009 | 18:58h

La princesa Estefania de Mònaco defensa en un vídeo que es pot veure a la pàgina web www.ecapress.info la presència dels animals en els circs. La princesa, que ha col•laborat en una ofensiva de l'European Circus Associations (ECA) en defensa dels circs tradicionals, és actualment presidenta del comitè organitzador del Festival Internacional de Circ de Montecarlo, un certamen que se celebra cada mes de gener i que va fundar a començament dels anys 70 el príncep Rainier per potenciar les arts del circ. L'ECA també ha anunciat accions legals contra Àustria, després que el defensor del poble de la Comissió Europea va assenyalar que la prohibició d'exhibir animals vulnera l'article 49 del Tractat Europeu.


El Circo de los Horrores es presenta a Barcelona
Marcel | dijous, 15 d'octubre de 2009 | 23:24h



Han hagut de passar ni més ni menys que tres anys des de l’estrena del Circo de los Horrores perquè aquesta aventura artística d’estètica gòtica i terrorífica de Suso Silva (Ourense, 1962) arribés a la ciutat de Barcelona. Una llarga espera que ha fet que, finalment, l’espectacle no s’hagi presentat amb el circ ambulant sinó amb el format de sala. Fins al dia 18 d’octubre es pot veure al Teatre Victòria de Barcelona.


Greu accident d'un jove acròbata durant un assaig al Cirque du Soleil
Marcel | diumenge, 18 d'octubre de 2009 | 12:17h
Un acròbata que s'entrenava a la seu del Cirque du Soleil a Montreal va resultar greument ferit al caure d'un gronxador divendres al matí, i ara es troba entre la vida i la mort a l'Hospital del Sagrat Cor de Montreal, segons publica el web aucirque.com citant fonts del diari digital Rue Fontenac.

El jove artista ucraïnès de 24 anys Olexander Jourov va patir lesions greus al cap després de l’accident i va ser traslladat a l’hospital del Sagrat Cor, on va ser intervingut d'urgència. "Una vegada que ens vam adonar que el seu estat era molt greu, vam traslladar-lo al serveis d’urgències. Quinze minuts després era a l'hospital ", va dir Benoit Garneau, portaveu d'emergències sanitàries. El portaveu del circ, Tania Ormejuste va donar pocs detalls sobre l'accident, i es va limitar a dir que en totes les activitats de formació contínua es prenen mesures per garantir que l’acròbata rebi la millor atenció. Olexander Jourov està vincular al Cirque du Soleil des de juny de 2009.
En el moment de l’accident estava executant la sèrie titulada "The Sun", que fa set anys va estrenar Cirque du Soleil. Es tracta d’un aparell semblant a un gronxador que arriba a fer una rotació de 360 graus. L’artista va caure del gronxador a una alçada de 10 a 15 peus i va colpejar el terra amb el cap. Dos inspectors han investigat durant 16 hores l’accident. "Intentarem entendre el que ha passat i, possiblement, evitar la repetició de fets similars", va dir Pierre Turgeon, portaveu de la investigació.


Mor l’acròbata del Cirque du Soleil Olexander Jourov després de patir un accident
Marcel | diumenge, 18 d'octubre de 2009 | 21:33h

Olexander Jourov, acròbata ucraïnès de només 24 anys, ha mort avui a causa de les greus ferides que li va causar la caiguda que divendres es va fer durant un entrament a les instal•lacions que el Cirque du Soleil té a Montreal, segons informa un teletip de l’agència France Press.

L’artista, que estava enrolat amb el circ quebequès des del mes de juny, va caure d’una altura de cinc metres mentre s’entrenava en una gronxadora russa. L’accident ha commocionat la companyia quebequesa. El seu fundador, Guy Laliberté, ha expressat el condol als pares i a la família de l’artista i ha dit a Ràdio Canadà que tota la companyia està de dol i que aquest drama posa en primer pla el coratge que diàriament han de tenir els artistes de circ. La mort de l’artista coincideix amb la celebració dels 25 anys del Cirque du Soleil.


El pallasso rus Slava presenta el seu viatge "delirant" al festival Temporada Alta
Marcel | dijous, 22 d'octubre de 2009 | 22:22h


Plat fort a Girona aquest cap de setmana. Slava Polunin, un dels pallassos més pretigiosos, actua fins diumenge al Teatre Municipal de Girona, en el marc del Festival Internacional de Teatre Temporada Alta. Després de passar més de 15 anys treballant al Cirque du Soleil, Polunin recupera un projecte que havia deixat aparcat i presenta el seu propi espectacle: Slava's snowshow.

L’espectacle que Slava presenta a Girona és un muntatge amb neu, pilotes gegants i 13 clowns entranyables que formen un ritual màgic construït sense paraules, sobre imatges en moviment, jocs, fantasia, contes i somnis que es despleguen sota la carpa d'un circ. Una de les seves característiques principals és que no hi ha dues funcions iguals per diversos factors, com la interacció del públic o que, segons que ha explicat el pallasso rus, que "al xou està prohibit assajar: 5 minuts abans de sortir els artistes saben quin paper faran, així té una estructura irregular, tot és una mica caòtic". El muntatge és un viatge delirant sense paraules a l'imaginari de l'artista, on les idees i les emocions s'expressen principalment a través de la neu.
En aquest sentit, Slava Polunin ha apuntat en declaracions recollides per l’agència EFE que l'espectacle genera sensacions diferents a cada espectador: "Si es pregunta a un nen, dirà que és molt divertit, un avi dirà que va plorar, un professor destacarà el llenguatge nou, tothom veu coses diferents". Polunin, que ha assegurat que "m'és molt difícil explicar l'espectacle amb paraules", ha indicat que "al principi del xou jo treballo i el públic mira, i al final, ells treballen i jo miro".
El clown, que ha assegurat que la tercera professió d'un pallasso és la de metge "perquè cura ànimes i intenta obrir una porta perquè tots visquin millor", ha apuntat que "normalment una persona veu en un clown una cosa que li agradaria fer i no fa". Aquest espectacle, que s'ha anat modificant des de la seva creació "perquè està viu", s'ha presentat per 60 països i ha estat vist per més de dos milions i mig de persones. Arriba a Girona avalat no només per la crítica, sinó també per l'obtenció d'un gran nombre de premis tant a Europa com als Estats Units. El muntatge es podrà veure al teatre Municipal de Girona fins diumenge, i posteriorment viatjarà a València


Interessant entrevista de la periodista Teresa Bruna al pallasso Slava
Marcel | divendres, 23 d'octubre de 2009 | 18:02h

El diari Avui publica en la seva edició del 23 d'octubre del 2009 una interessant entrevista al pallasso rus Slava Polunin firmada per la periodista Teresa Bruna. L'artista, que actua fins diumenge al Festival Temporada Alta, a Girona, reflexiona sobre el paper del pallasso, l'origen de les coses, de la neu com a imatge de la vida i de la trobada que organitza amb el nom El Congrés dels Ximplets. A continuació reproduïm l'entrevista.

Slava Polunin és un d'aquells clowns que sorgeixen com perles rares. Va entrar a formar part del Cirque du Soleil l'any 1993 i ja hi va introduir traces del seu Slava's Snowshow, un univers únic en el qual arrossega el públic en la neu i l'atrapa, literalment, amb el seu poder de seducció. Aquests és, doncs, el seu espectacle des de sempre, cada dia diferent. Una creació viva tan minimalista com visual, imprevisible i inclassificable, que ha emocionat prop de 3 milions d'espectadors de diversos punts del món. Fins diumenge és el torn dels de Girona, dins del festival Temporada Alta.

Ja sé que costa, però expliqui'ns una mica l'espectacle...
L'he fet 4.000 vegades i sempre és com conèixer una noia nova! És com una pel•lícula de Fellini, un somni que comença, acaba, de sobte passa alguna cosa... És un joc d'imatges lliures que es relacionen. Per exemple, al principi hi ha algú que es vol penjar i, si estira la corda, a l'altre extrem veu una altra persona que també es vol penjar. l ja ho obliden, perquè l'altre es un món tan interessant, tan gran, que... qui pensa a escanyar-se quan hi ha tantes coses maques al teu voltant?
Hi ha una moralina, doncs...
Al final, una tempesta enorme posa potes enlaire tot el que hi ha a escena. Per a alguns és el punt final que esborra tot el que existia i per a altres és el naixement. Això té relació amb la Rússia d'avui però també arribarà a altres països. És com preguntar al públic si necessita una tempesta per destruir coses o les necessita per crear un món nou i millorar.
I la neu, quin sentit té?
És el vestit de núvia, és el full blanc de paper per a un poeta i, a la vegada, és símbol de mort, de fred. És bellesa i por, és un drama amagat dins d'una imatge de gel. És el símbol de la vida.
Per què cada vegada és diferent?
Perquè no és un espectacle. Jo m'ofereixo i la gent ho rep i serà així mentre pugui oferir misteri. Però no es rep sempre igual. A Anglaterra ho fem més petit, a França més poètic i a Espanya més passional. Generalment, jo començo fent coses mentre em miren i acabem al revés.
I no ha perdut mai el control?
És que no en cal, és ple de llibertat. Només he de reunir gent bona perquè no hi hagi violència.
Defineixi'm el clown
És el metge que cura les nostres ànimes. Tothom veu en ell el que voldria fer i no gosa. Per exemple: un clown veu un munt de plats i els trenca perquè li agrada el soroll que fan. Encara que després els hagi de pagar, el seu desig és mes poderós que els diners. Està content perquè, després del seu xou, la gent entra en harmonia. Ell regala amor perquè en rep.
Per què està trist, de vegades?
Perquè va més enllà, fa tragicomèdia. ¿Saps que lligar el tràgic amb el còmic és una vella tradició russa? Si a la sala hi ha russos i anglesos, una meitat plora i l'altra riu! De petit, quan anava a veure El xicot, de Chaplin, plorava fins a la matinada. I m'agradava. Des de llavors sóc clown.
Al seu espectacle ha construït un món en petit que fa sentir la gent lliure. Pensa que, a poc a poc, pot canviar el món?
No s'ha de canviar ni transformar res, només reconstruir. De petits volíem ser feliços, oi?
Doncs jo intento retornar a la gent el que té a dins, oblidat. Esperem que quan vegin l'espectacle comenci la seva transformació. Als que som dintre ens passa, és com una malaltia que s'encomana. Esperem que arribi ben amunt.
Com tria els actors?
Van venint. Vam començar dos, però, amb el temps, ho trobava avorrit. Ara som 5, 10 o 20. I qui hi vulgui participar! Fa tants anys que funciona que és impossible espatllar-ho. Cada vegada que ve algú nou, el transforma.
Vostè els anomena "els nens".
És que són com nens que juguen, a la companyia està prohibit assajar. Mai segueixen cap regla, són àcrates sense llei ni tradició que tenen com a únic objectiu el plaer, viure el moment. I són feliços perquè és impossible que un clown no sigui feliç després d'aquest xou. És el seu poder.
Què és el Congrés de Ximplets?
Una trobada amb els millors clowns del món que vam fer fa poc. Al principi el públic va acomiadar la lògica i al final tothom celebrava ser ximplet. Els catalans teniu sort, aquí viuen Jango Edwards, Leo Bassi...
I pallasses, la Pepa Plana, l 'Alba Sarraute, ve molt la Nola Rae...
'Doncs l'any que ve repetiré el Congrés per a dones boges. Hi haurà festa de pijames, ball de noces... Que vinguin! Que vingui tothom que tingui coses a dir!



La companyia Circo Americano presenta el seu espectacle amb animals a Tarragona, Vinaròs i Castelló
Marcel | diumenge, 1 de novembre de 2009 | 14:39h

Elefants, feres, trapezistes, foques... El Circo Americano, que va arribar a Catalunya procedent d’Itàlia durant els anys 70, es manté fidel als seus principis de presentar un espectacle de circ seguint el model tradicional que tan arrelat està a Itàlia o França i que a Catalunya representen dos únics circs: el Raluy i l’Americano. La companyia de la família Faggioni actua fins avui al parc de Les Gavarres, a Tarragona, després del seu èxit a Terrassa i abans de continuar la gira per Vinaròs i Castelló.


Tradició i modernitat al circ
Marcel | divendres, 6 de novembre de 2009 | 18:36h
El passat dia 5 de novembre es va celebrar a Fira Mediterrània, a Manresa, una taula rodona a l'entorn de la tradició i la modernitat en el circ. Aquesta és la ponència que vaig presentar.

PONÈNCIA FIRA MEDITERRÀNIA TRADICIÓ I MODERNITAT. (5 NOV 2009)


Els últims anys s’està instal•lant la idea, molt particularment a Catalunya, que el circ tradicional s’està morint a poc a poc (o que té els dies comptats) a causa d’una concepció de l’espectacle absolutament caduca, allunyada de la qualitat, i pròpia d’altres temps. Paral•lelament, estan florint, tot i el dèficit històric d’infraestructures, projectes interessants vinculats al nou circ i es compta amb la presència, encara que amb comptagotes, de les companyies de nou circ punteres a nivell internacional. M’estic referint ara al Cirque Eloize o als 7 dits de la mà, per posar només dos exemples. És evident, i hi ha experiències com el Cirque du Soleil que ho demostren. Tradició i modernitat no són conceptes antagònics, sinó que es poden retroalimentar. La companyia del Québec és un exemple de com fusionar alhora les arts de carrer, el noveau cirque francès i el circ clàssic i oferir un espectacle innovador tant en la concepció de l’espectacle com en els recursos tècnics. A Catalunya hi ha exemples també d’espectacles on la idea clàssica d’espectacle es fusiona amb una certa idea de contemporaneïtat. Tranuites Circus, de Lluís Llach, és un exemple que aquesta convivència és possible. Artistes de gran talent com Carles Santos i Pascal Comelade també s’han endinsat en el món del circ per portar-lo a altres dimensions allunyades dels codis de la tradició. Tot i que hi ha exemples d’aquesta convivència, i s’ha de seguir el rastre d’artistes com Blai Mateu, els dos conceptes de circ es giren en aquests moments l’esquena a casa nostra. Alguns dels motius són aquests.

Companyies emblemàtiques del circ català que havien nascut a inicis dels anys 80 seguint el model d’espectacle clàssic, com el Circ Cric de Tortell Poltrona, s’allunyen cada vegada més de la tradició.
Companyies de circ tradicional continuen tancades en elles mateixes, rebutjant qualsevol estímul a la creació artística. El circ tradicional, com manifestava fa pocs dies el pallasso Leo Bassi, representen el conservadurisme artístic. Alguns circs tradionals que treballen a Catalunya s’han enfrontat massa sovint als ajuntaments, i ha calgut elaborar per part de la Generalitat un codi de bones pràctiques.
Falta d’empresaris que apostin, com els anys 60 i 70, per grans espectacles de circ que portin primeres figures de la pista. Els intents que hi ha hagut els últims anys en aquesta línia (per exemple, el Gay Circus) no han quallat.
Es poden veure en aquests moments a Catalunya bons espectacles de circ contemporani (he citat abans la companyia Eloize) però no de circ tradicional. I això és un dèficit important. El públic català no té l’oportunitat de veure espectacles de circ tradicional, ni a les places i carrers ni pels mitjans de comunicació públics. Per TV3 només es difon circ quan es tracta del Cirque du Soleil o del Circ Cric. Qui coneix a Catalunya l’artista valencià Picaso Júnior, que ha triomfat a mig món amb els seus malabarismes; o el trio de pallassos franco-catalans Martini, que aquest Nadal actuen en una de les places més prestigioses d’Europa, el Cirque d’Hivern de París?
Els diners públics destinats a l’exhibició de circ van adreçats, principalment i molt majoritàriament, al circ conteporani. Els festivals Trapezi de Reus, Grec de Barcelona només aposten per una determinada concepció de circ. Les formacions polítiques, o no tenen en compte el circ o bé aposten per potenciar única i exclusivament el circ contemporani, com es pot comprovar llegint els diferents programes electorals.
Tot i que la llei de protecció dels animals aprovada pel Parlament de Catalunya no fa cap referència als circs, alguns ajuntaments han aprovat ordenances contra els espectacles amb animals salvatges. El cas més emblemàtic és el de Barcelona, que té en vigor una normativa que prohibeix els animals salvatges en circs i espais públics. Aquest fet ha comportat nombroses polèmiques els últims anys amb els circs tradicionals

Respecte a aquest punt m’estendré una mica més. L’any 2003 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar per unanimitat de tots els partits polítics amb representació al consistori una normativa que posteriorment s’ha demostrat asfixiant per als circs tradicionals, fins al punt que Barcelona, amb l’única excepció del Raluy, està en aquests moments orfe del vell concepte de circ. La normativa, de la qual se n’han desmarcat CiU i PP a causa de les enormes polèmiques i de les situacions ridícules que ha portat aquesta normativa, és clarament discriminatòria amb els circs i una greu amenaça per a un espectacle que, cal no oblidar-ho, va ser reconegut l’any 2005 com a part de la cultura europea. Una part de la cultura europea que en aquests moments està sent clarament perseguida a Catalunya, ja que el mal exemple de Barcelona, que paradoxalment vol ser declarada ciutat amiga del circ, s’ha estès per ciutats mitjanes i dues capitals més del país: Lleida i també Girona. Una ordenança que ha provocat situacions ridícules i kafkianes amb els circs Mundial, Raluy, Universal i el fakir Kirman, entre d’altres, i ha allunyat una concepció de circ dels espectadors. Per tant, mentre el circ contemporani es fomenta el tradicional es persegueix. I quan la política passa per davant de la cultura, doncs els sentiments et porten entre la pena i la indignació. Si bé és cert que hi ha un purisme en el circ tradicional que rebutja qualsevol manifestación artística que no es transmeti via sanguínia, també és cert que el circ contemporani s’ha arrepenjat en un discurs anti-tradicional per fer marketing del seu producte. Des de quan per vendre un producte es destaca allò que no té. Quants espectacles contemporanis s’han venut amb l’etiqueta de “no té animals”? Un espectacle que no tingui animals no ha de ser un mèrit. És simplemente una opció artística.
L’actual auge del que es pot entendre com a circ contemporani o circ nou enfront una certa decadència de l’anomenat circ tradicional es pot entendre des de molts punts de vista. El circ català en tota la seva extensió beu de diferents tradicions. L’actual circ contemporani manté una clara línia de continuïtat amb les arts de carrer que van explotar amb molta força els anys 70 a Catalunya, i per la seva proximitat geogràfica s’ha alimentat molt, amb un cert mimetisme, del noveau circ que va néixer a França. Però el circ català crec que té un segell propi que neix de les companyies Picatrons o La Tràgica. També hi ha una llarga tradició de circ clàssic a casa nostra, encara que per una o altra raó en aquests moments una boira espessa tapa la llum que hi ha en d’altres punts d’Europa. Moltes vegades es posa França com a exemple a seguir, oblidant que en aquest país el circ clàssic gaudeix d’una extraordinària salut i conviu amb el nou circ. Però hi ha dos motius, a banda de la prohibició dels animals, pels quals el circ tradicional no aixeca el vol. Per una banda la poca traça empresarial per tirar endavant projectes de circ (molts s’han estrellat els últims anys) i per una altra la poca acceptació –desafecció, podríem dir- d’un públic que en general viu el circ com un trauma infantil. Per això són importants, encara que insuficients, campanyes de sensibilització com la que va engegar fa un any el departament de Cultura a través d’espots televisius. En la història recent del circ català hi ha figures importants que han deixat un important llegat per conèixer més de la nostra tradició circense. Em refereixo a personatges clau del segle XX com Xavier Fàbregas, Sebastià Gasch, Jordi Elias o Josep Vinyes, el qual veia el circ com l’empresa que primer absorvia les novetats i que va ser pioner, entre d’altres, en les grans campanyes publicitàries exteriors a les ciutats i va deixar-se influir per altres espectacles com el music-hall. Un model de circ tradicional que apostava constantment per la renovació i que es trobava allunyat del conservadurisme de moltes de les companyies actuals que fan gira .
En un any que coincidia amb els 25 anys de la mort de Charlie Rivel ha sobtat, i molt, la falta d’homenatges i de records per un artista nascut a Cubelles que va ser una estrella a tot Europa. Curiosament, alguns sectors del circ català reivindiquen més la figura de Rogelio Rivel, mentor i mestre de tota una generació d’artistes catalans. Però dels dos germans s’alimenta el circ català. Rogelio dóna nom a una escola de circ que va ajudar a fer créixer. Sense Charlie Rivel no hi hauria una sala d’exposicions permanente dedicat a la figura del pallasso de Cubelles, i segurament no existiria tampoc el festival internacional de pallassos de Cornellà que va néixer en memòria del genial artista just després de la seva mort. El circ català beu de totes aquestes fonts, i segurament en aquests dos germans hi ha una dualitat i una dialèctica entre dues maneres d’entendre l’espectacle que s’han perllongat fins ara. Però aquest punt només l’apunto. I el més important. La tradició d’anar al circ com qui va al teatre, a l’òpera o al cinema està de baixa, ja que Catalunya no disposa d’un espai de referència per anar als circs com pot passar a París, on per Nadal s’instal•len quasi tots a l’espai conegut com la Pelluse de Reuilly. Barcelona havia tingut aquest espai de referència i també l’ha perdut. Tota la zona de la rambla i la plaça Catalunya.
Catalunya és terra de circ i ho continuarà sent. El circ continuarà venint de Catalunya. Fins i tot es pot aceptar com a espectacle de circ un muntatge que renuncia a tot, i a tot alhora; des de la pista rodona fins a la successió de números. Però hem d’entendre aquest espectacle amb tota la seva dimensió. Admirant qualsevol moviment vingui d’on vingui, denunciant les injustícies estimant el circi no només l ostra capelleta.


Manresa. 5 de novembre de 2009
La carismàtica Yoyi, nova sòcia de l’associació de circ APCC
Marcel | dilluns, 16 de novembre de 2009 | 23:14h

La carismàtica i popular Aurora Álvarez, Yoyi, s’ha fet sòcia de l’Associació de Professionals del Circ de Catalunya (APCC). Cap de serveis de l’Ateneu Popular de 9 Barris, se la pot veure sempre atrafegada a l’altra banda de la barra del bar. Durant el passat mes d’octubre també s’han incorporat a l’APCC l’empresari Àngel Pruna, membre de l’empresa Accés a les Altures ACCIALT; i l’artista Antonia González, de la companyia La Troupe del Camaleón.


El Conca estudia canviar els criteris per a les subvencions al circ
Marcel | divendres, 20 de novembre de 2009 | 21:13h
Els criteris per concedir les subvencions al circ podrien canviar. El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) ha enllestit l'enquesta sobre les ajudes a la creació artística i el pensament contemporani iniciada al juny, segons ha informat l'agència de notícies EFE. Han respost a l'enquesta, que té l'objectiu de dissenyar el lliurament de les futures subvencion, un total de 569 dels 7.000 creadors consultats. Segons un comunicat fet públic aquesta setmana, l'enquesta i l'informe que s'han elaborat "permetran aprofundir en la reforma d'aquestes ajudes, buscant la manera de fer-les més transparents, eficaces i entenedores per als seus usuaris". Fins ara, les subvencions eren lliurades per l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural, però el Conca, un ens creat a principi d'aquest any pel Parlament, s'encarregarà d'aquesta tasca en el futur. A la imatge, el nou president del Conca, Francesc Guardans.


El festival de Pallassos de Cornellà i la residència de circ La Vela de Vilanova busquen nous directors
Marcel | dilluns, 30 de novembre de 2009 | 21:20h

L’empresari Genís Matabosch al capdavant del festival de Pallassos de Cornellà i Bienve Moya com a responsable de la residència La Vela de Vilanova i la Geltrú seran substituïts els pròxims mesos per noves cares. Temps hi haurà –el tema es mereix una profunda reflexió- per analitzar la marxa de Genís Matabosch, que es dedicarà a partir d’ara a l’ambiciós projecte que hi ha en marxa a la ciutat d’Albacete per tirar endavant un festival internacional i un museu dedicat al circ. A la imatge, l'empresari Genís Matabosch.


Les obres de La Central del Circ de Barcelona, amb retard
Marcel | dimecres, 16 de desembre de 2009 | 00:38h


L’espai de creació de circ que l’Ajuntament de Barcelona ha de construir al Fòrum va amb una mica de retard, segons que ha avançat aquesta setmana el nou president electe de l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC), Josep Antoni Hernández “Joselito.” El calendari previst preveia que les obres de l’espai definitiu, que té un cost d’1,5 milions d’euros i ha estat dissenyat pels arquitectes Xavier Ruscalleda i Marta Lorenzo (XXM Arquitectes), comencessin abans d’acabar aquest any 2009 per poder disposar del nou espai d’entrenament a finals del 2011. Els treballs, però, encara no han començat, segons Joselito, que assumeix la direcció de l’APCC en substitució de Jordi Juanet Boni i després de dos anys com a vocal de l’associació. Joselito és membre de la companyia TT, ha format part de Cortocirquito i entre els anys 2001 i 2009 ha estat codirector de Curtcirkit, el festival de circ de Montgat. A la imatge, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu; i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, durant la inauguració de la carpa provisional de La Central del Circ, l’any 2008.


Llits al TNC: una petita decepció
Marcel | divendres, 18 de desembre de 2009 | 19:19h

Un quàdruple salt mortal dins un circ és una de les coses més belles i emocionants que es poden arribar a veure. És, per descriure-ho de la millor manera, indescriptible. Fa uns anys, al festival internacional de Montecarlo que des de fa 34 anys se celebra al principat, es va poder veure en una mateixa funció -una de les més memorables que es recorden- dos quàdruples salts mortals. El primer, dalt d’una barra russa, i el segon, en un número de trapezi gran volant a càrrec de la companyia Pyongiang, de Corea del Nord. Amb l’argument d’aconseguir fer un quàdruple salt mortal arrenca, precisament, l’espectacle Llits, que dijous a la nit va estrenar el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb direcció de Lluís Donés i música de Lluís Llach, que no va assistir a l’estrena.


Cara i creu dels circs de Nadal
Marcel | dilluns, 28 de desembre de 2009 | 21:29h

El Raluy presenta un bon espectacle encara que amb masses alts i baixos, mentre que l’Ateneu de 9 Barris l’encerta amb el muntatge Limbus dirigit per Leandre Ribera, i el TNC decep amb l’espectacle Llits. Aquests són els pros i contres a tenir en compte abans d’anar-los a veure. A la imatge, Fabricio Texeira durant el número del globus de la mort.

GIANFRANCO CINCINNATI, CIRCUSFANS, HISTÒRIA SENTIMENTAL A TÍTOL PÒSTUM

www.circusfans.it

CI HA LASCIATI GIANFRANCO CINCINNATI
Ieri è venuto a mancare Gianfranco Cincinnati. Uomo del viaggio, molto conosciuto tra circensi e operatori dello spettacolo viaggiante. Sovente impiegato con mansioni di segretario presso diversi complessi, ha gestito il settore scuole dagli anni Ottanta fino al 1991 al Circo Embell Riva. Negli ultimi 5 anni lavorava al circo di Dario Martini dove il figlio è impiegato in veste di segretario. Il Circo Embell Riva attraverso le pagine di Circusfans esprime alla famiglia le più sentite condoglianze.
Fonte: Andrea De Palma, advertising & communication Circo Embell Riva
D.D.
01/02/2012 11.31.31

CARLO PELLEGRINI, CIRCUSFANS, HISTÒRIA SENTIMENTAL A TÍTOL PÒSTUM

www.circusfans.it

CI HA LASCIATI CARLO PELLEGRINI
Abbiamo appreso dai familiari della scomparsa di Carlo Pellegrini, 68 anni, da tempo malato, avvenuta all'ospedale di Imola, zona dove agiva il Floriciccio della famiglia Gerardi presso il quale lavorano i figli, mentre la figlia Elisa, sposata con Jula Saly, si trova da circa 10 anni al Circo Moira Orfei.
Fino agli anni Novanta Carlo gestiva con il fratello Nevio e le rispettive famiglie, il Circo Valdor (successivamente Circo Fratelli Pellegrini).
Al momento non é ancora stata comunicata la data delle esequie. Ai figli e a tutta la famiglia Pellegrini le più sentite condoglianze da parte dello staff di Circusfans Italia
D.D.
06/02/2012 12.08.32

FUNERALE CARLO PELLEGRINI
Gyoula Sali comunica che il funerale di Carlo Pellegrini si svolgeranno Giovedi 9 alle ore 15.00 presso la chiesa Santa Tertesa di Anzio.
07/02/2012 15.33.44

RINGRAZIAMENTO
Gyula Saly ci tiene, attraverso queste pagine, a ringraziare a nome della moglie Elisa e dei cognati Rony e Michele, le numerose persone che hanno preso parte al rito funebre di Carlo Pellegrini.
D.D.
11/02/2012 14.58.24

GIANFRANCO TAINI "DAKOTAS", CIRCUSFANS, HISTÒRIA SENTIMENTAL A TÍTOL PÒSTUM

www.circusfans.it
CI HA LASCIATO GIANFRANCO TAINI “DAKOTAS”

Apprendiamo con sommo rammarico della scomparsa di Gianfranco Taini “Dakotas”, appartenente per via materna alla famiglia Carbonari e conosciuto negli anni Settanta per un numero di indiani pellerossa (dunque una numerosa troupe impegnata in giochi del far west e folklore western) che lavorò dapprima al Circo Americano (1976) e successivamente in numerosi complessi europei quali Bouglione (1977), Achille Zavatta (1978), Cesare Togni (1979), Città di Roma (1980), Morris Zavatta (1981), Pinder (1986) per citarne alcuni.

1976. La Truope Dakotas al Circo Americano
Dal 1994 ad oggi Gianfranco con la moglie Rosetta e il figlio Nico monta un’entrata comico-musicale con cui lavora soprattutto in Francia, Olanda e Belgio dove la figlia Ilalia conosce e sposa Charles Pauwels dell’omonimo complesso.

Rosetta, Nico e Gianfranco Taini-Carbonari "Dakotas"
Alla moglie, alla figlia Ilalia e al carissimo Nico un abbraccio e la nostra più sentita vicinanza in questo momento così difficile.
D.D.
13/02/2012 22.41.29

SERENA BASSANO, CIRCUSFANS, HISTÒRIA SENTIMENTAL A TÍTOL PÒSTUM

www.circusfans.it
CI HA LASCIATI SERENA BASSANO
Abbiamo appreso dai giornali della scomparsa di Serena Bassano. Storica del circo e figlia dell'indimenticato Enrico Bassano, biografo di Darix Togni, Rosina Gerardi e Leonida Casartelli, autore di "Darix tra le Belve" e "Una Donna. Un Circo". Entrambi diressero la rivista Circo dimostrando, oltre alla grande competenza in materia, profonda passione e rispetto per il circo e i circensi. Entrambi furono infatti, prima di tutto, grandi amici dei circensi. Non si puo' parlare di Serena senza ricordare il padre Enrico. E questo perche' Serena fu la prosecutrice dell'opera paterna. Nelle lunghe telefonate degli ultimi periodi, non mancava mai di citare quel papa' per il quale dimostrava una toccante venerazione. A lei si dovette la riedizione del volume "Una Donna. Un Circo" dedicato appunto a Rosina Gerardi e al figlio Leonida Casartelli; una riedizione che fu qualcosa di piu' perche' aggiorno' la storia ampliandola con alcuni capitoli sugli anni Ottanta della famiglia Casartelli-Do Rocchi, l'ampliamento della famiglia con le nuove generazioni e i primi successi monegaschi.
Tra il 2003 e il 2006 in varie occasioni collaboro' con la rivista Circhi IN CAMMINO verso la quale era solita esprimere apprezzamento e stima e forse questi furono gli ultimi articoli sul circo recanti la sua firma che abbiamo avuto il piacere di leggere: un ricordo del padre Enrico, un ritratto di Ranieri di Monaco affiancato dal ricordo di un altro grande storico, Alessandro Cervellati e un ricordo del grande Leonida. Pagine che ci riempirono di orgoglio per l'onore che ci faceva con la sua firma.
Per noi Serena Bassano e' la storica del circo, ma nella sua carriera si occupo' di teatro a 360 gradi come giornalista e critica, curatrice dell'opera di Gilberto Govi sul quale dirigeva un archivio di grande valore.
Al riguardo, pubblichiamo un ricordo pubblicato ieri sul quotidiano on line MenteLocale.
D.D.


Genova. E' morta Serena Bassano, maestra di teatro e di vita
Addio all'attrice e memoria storica dei palcoscenici genovesi. Fu lei a diffondere le opere di Gilberto Govi. Martedi' 21 febbraio i funerali.
Quando a lasciarci e' una persona amica, il dolore e' forte. Quando a lasciarci e' una persona amica e la stessa ti ha aperto nuovi orizzonti, il dolore diventa ancora piu' forte.
Questa notte (18-19 febbraio 2012, ndr) Serena Bassano ha raggiunto suo padre e sua madre. Si e' ricongiunta a loro, proprio come aveva sempre desiderato, invocando il corso della vita.
Serena la conobbi molti anni fa. In quel tempo ero assessore alla cultura a Busalla. Avevo avuto il suo numero di telefono per l'organizzazione di una serie di eventi che volevamo collegare alla figura di Gilberto Govi. A Genova, non si poteva parlare di Rina e Gilberto Govi senza passare attraverso la memoria e la cultura di Serena Bassano.
Ci incontrammo per la prima volta alla stazione di Genova Brignole. Lei sarebbe venuta a Busalla, a parlarci di Govi. Era il tempo in cui i cellulari e internet non erano cosi' diffusi. Cosi' per riconoscerci, lei mi disse che avrebbe tenuto tra le mani il suo libro Il teatro di Govi (scritto a quattro mani con il suo amico di sempre Mauro Montarese).
Proprio come se il libro fosse una rosa tra i capelli, il nostro incontro fu un incontro d'amore (dove alla forma dell'amore abbiamo dato il connotato dell'Amicizia, quella vera). Da allora abbiamo camminato insieme. C'era una grande empatia. Serate di lunghe telefonate a parlare: io seduto a terra sopra il mio tappeto (che spesso mi portava a rivivere le sue narrazioni e i suoi racconti di vita vissuta), lei nella poltrona che fu di suo padre, l'amatissimo Enrico Bassano. Serate al circo. Serate a teatro: a volte anche tre volte alla settimana per non perdere le piu' belle opere messe in scena e l'occasione di incontrare coloro che sono stati suoi grandi amici o compagni di lavoro (Massimo Dapporto, Eros Pagni, Gigi Proietti, Giulia Lazzarini, Anna Proclemer).
Si, perche' Serena aveva dedicato tutta la sua vita al teatro e al circo. Sarebbe impossibile scrivere tutto quello che ha fatto nella vita: l'attrice, la diffusione delle opere di Gilberto Govi (a lei dobbiamo il fatto di aver trovato in allegato a quotidiani e riviste le commedie di Govi), la memoria storica del teatro (tradotta in numerose tesi, delle quali e' sempre stata correlatrice), libri sul teatro, la conservazione della memoria dell'opera di Luigi Bassano (suo zio), mostre, critiche, articoli di giornali: insomma un sugo di mare atto a promuovere gli amori della sua vita: il teatro e il circo.
A me ha insegnato tanto. Mi ha dedicato tantissimo tempo, non saprei quantificarlo. Mi e' stata vicina nei momenti difficili, supportando le mie scelte e incoraggiandomi nel perseguire la strada scelta. Perche' il teatro insegna alla vita, e chi ha fatto teatro puo' insegnare la vita, anche ai giovani.
Serena aveva una casa ricca di ricordi. Ricordi con i quali conviveva. Perche' con lei la vita non era stata generosa. Alle pareti le foto dei suoi amici. Tutte autografate. Tutte cariche di amore e di riconoscenza, non solo per lei, ma anche per il suo papa'. Tra questi spiccavano: Sam Benelli, Raffaele Viviani, Eduardo De Filippo, Vittorio De Sica (che oltre a teatro, la volle accanto a se nel film I colpevoli del 1956), Aldo e Carlo Giuffre', per citare quelli che ritornano alla mia mente. Oggetti comuni carichi di storia, della sua vita personale e relazionale con il mondo del teatro: ogni oggetto era fonte di narrazione e collegamenti al suo vissuto.
Negli ultimi anni, affrontando la malattia che ti toglie i ricordi, Serena ha sofferto. Lontano dall'affetto di tutti i suoi amici. Spero che per questo possa perdonarci e che ora, accanto a suo padre e sua madre, possa ritrovare il significato del suo nome, cosi' fortemente voluto da suo nonno.

Grazie Serena, grazie di tutto.
Serena Bassano, attrice di prosa professionista tra il 1950 e il 1970. Tra il 1974 e il 1975 ha allestito il Museo Archivio Govi del quale e' stata conservatrice. Ha suggerito al Comune di Genova il Premio Govi ad attori dialettali di fama nazionale.
E' stata presidente dell'Associazione Culturale Rina e Gilberto Govi. Nel 1997 ha istituito il Premio di Poesia Dialettale Ligure Rina Govi. Ha seguito l'edizione di diversi libri sullo spettacolo e sul circo. Tra i tanti, ha curato con Mauro Montarese Il teatro di Govi e Il teatro di Govi - II, raccolta di commedie inedite del repertorio goviano.
Suo padre Enrico e' stato uno dei piu' importanti scrittori e critici teatrali del suo tempo (recentemente gli e' stata dedicata una piazza nel borgo di Boccadasse). Suo zio Luigi, pittore, ha insegnato all'Accademia di Belle Arti di Genova.
21/02/2012 12.52.08

DARIO GOTTANI, CIRCUSFANS, HISTÒRIA SENTIMENTAL A TÍTOL PÒSTUM

www.circusfans.it
CI HA LASCIATO DARIO GOTTANI
La famiglia Casartelli ci informa della scomparsa di Dario Gottani, avvenuta questa notte. Aveva 77 anni e dopo una carriera di artista, negli anni Ottanta divenne presentatore al Circo Medrano. Negli anni precedenti per un periodo aveva lavorato per conto della la famiglia Casartelli esibendosi con un gruppo di elefanti di Davio Casartelli.
Successivamente divenne parte dello staff dell’Accademia d’Arte Circense di Verona nei suoi primi anni di attività.
Sposato con Mara Bulgarelli aveva tre figli Davide, Marco e Ivana. Le esequi saranno celebrate domani a Carpi. Alla famiglia Gottani le più sentite condoglianze da parte dello staff di Circusfans Italia.
D.D.
09/03/2012 8.50.33

MONROE, JORDI ELIAS I CAMPINS, INFOCIRCO, PALLASSO ENRICO, HISTÒRIA SENTIMENTAL A TÍTOL PÒSTUM

MAXIMINO RODRIGUEZ VIEJO, “MONROE”
(Mieres 15 d’agost 1935-27 de setembre 2007)


El meu fitxer sobre Monroe puja a 62 pàgines de text i fotos: el meu pare, JORDI ELIAS I CAMPINS, ja va publicar sobre ell des de 1965, el pallasso Enrico té una bona recopil·lació de fotos, i aquesta setmana el web de Genis Matabosch hi ha aparegut un post biogràfic que us recomano

ZOO CIRCUS
Programa del Zoo Circus de Carcellé año 1961




1964, Deu anys de circ, pàgina 22

7-2-2007 Trobo un article del meu pare de l’any 1965 sobre el Circo de París, programa on actuava Monroe

Octubre 1965 Revista de Palafrugell

Un circ que ha circulat
per Catalunya: el de París

Molts empresaris han comprès que el circ havia d'ésser circ de veres. Què és això de suprimir els cavalls, les feres i fins aquelles especialitats que, com la de l'acrobàcia, constitueixen les columnes bàsiques sobre les quals es manté l'espectacle? El circ no pot ésser confós amb les varietats. Els números han d'ésser precisament de circ i entre ells ha d'haver-hi els de sempre, els genuins. El circ és, al capdavall, interpretació i no pas novetat i allò que cal és no despullar-lo dels atributs que l'han fet immortal. Bé està, fins a un cert punt, la modernització. L'espectacle de circ, tanmateix, ha d'estar constituit per aquells a qui els francesos anomenen "les gens du voyage", és a dir, pels autèntics ambulants. La gent que porta, segons la frase clàssica, serradura de les pistes a les venes, o sigui la que ha nascut (és un dir) sota les grades, és l'única que, pels seus coneixements enciclopèdics, pot donar, en especialitzar-se en dues o tres branques a vegades molt diverses, circ de pes autèntic, d'impacte segur en els públics.

Així ho han comprès uns empresaris catalans que, com cada any, han anat d'un extrem a l'altre de Catalunya: no res de prescindir del circ tradicional, no res de fer varietats o arrevistaments, no res de conjuminar números inconnexos per tal de constituir un programa simplement espectacular. Cal recorrer sempre a l'aristocràcia de l'ofici, a aquells als quals s'anomenen genèrics. Que les famílies circences no existeixen a Catalunya ni a tot Espanya? Caldrà anar, una vegada més, a cercar reforços a l'estranger.

Així ho han fet aquest any els empresaris al•ludits. En lloc d'acudir, com era el costum establert durant força temporades, a Itàlia, ara han anat, com altres vegades, a donar un cop d'ull a França i d'allà han portat uns quants "enfants de la balle", o sigui gent de circs familiars, que han permès que, amb no massa abús, pogués batejar-se l'espectacle amb el nom de Cirque de París.

El domador de lleons era fluix. Però ell mateix, enfilat al trapezi, feia, al costat d'una noia, un número preciós d'exercicis de força. Quina rapidesa, quina precisió, quin domini! L'home coneixia bé el circ. L'havia mamat, segons la frase grollera i típica, des de la infantesa. Si amb els lleons trata vacil•lació, al trapezi ho feia molt bé, tal com l'adolescent que li repetia els exercicis. Un i altre donaven el cop: qualificació d'excel•lent per a ambdós.

Després, a cárrec de membres de la mateixa família, un número -realitzat per una noia- d'exercicis a la corda vertical; un altre, d'icaris o sigui d'aquells que, posats cames enlaire, fan giravoltar embalums humans sobre les plantes dels peus: encara un altre, d'acrobàcies a les anelles, número alimentat amb la comicitat; un més (a càrrec d’una altra nena) de contorsió, amb salts d’esquena des de molta alçària; encara un de malabars. Però la nota més aguda, donada per una "écuyére" sobre un perxeró. Això és el circ més excels, la gràcia més alada i més meritòria. El cavall, encara, anava sense "paneau" o sigui amb la gropa nua. La noia ataviada amb el "tutú" clàssic, encara era més digna d'aplaudiment.

La familia francesa era completada en el programa per gent de nacionalitat diversa: uns excèntrics acrobàtics portuguesos, doblats després en pallassos, un il•lusionista alemany, uns olímpics equilibristes (aquells que s'agafen de mans i porten el cos platejat) espanyols, D'espanyol encara n'hi havia un altre, del qual cal anotar, per la seva categoría, el nom: es diu Monroe. És un artista de mèrit, aplicat a allò que en l'argot de l'ofici se'n diu ruló i que, en millor català, s'anomena corró. Ja s'entén de què es tracta: d'un equilibrista sobre una fusta inestable col•locada sobre un petit cilindre. Monroe feia, tal com li pertoca, equilibris: però també feia allò que constitueix en l'especialitat una novetat autèntica: salts. Quins salts! Elevadíssims, vertiginosos, seguits i sempre a caure sobre la petita fusta esllavissadissa.

Però Monroe no tancava encara el programa. El darrer número anava a càrrec d'uns àrabs, exactament de vuit àrabs. Feien allò a qué tenen més tirada: salts a terra i piràmides, és a dir, acrobàcies. En els salts, de cara a aquells que saben llucar-hi, presentaven el "chef d'oeuvre" peculiar: el mortal de costat, sobre l'espatlla, en lloc d'ésser realitzat, com sempre, d'esquena o de cara. Arribat el torn de les piràmides, la sensació: un home, precisament prim, que en tenia al seu damunt a set més. Quina força, la seva. Força, però, no de fenòmen humà, d'home gruixut, sinó nerviosa. I, en conjunt, la gran espectacularitat dels salts, l'acrobàcia estimada i compresa per tothom.

El retret és antic: que els circs que volten per Catalunya, i per tots els pobles espanyols i no ciutats, acostumen a presentar programes fluixets, de segon ordre. El Circ de París, en conjunt, no era res de l'altre món. Els atractius, però, eren certs: autèntica gent del víatge i dos números d'upa: el de Monroe i el dels àrabs, ambdós autèntiques atraccions o sigui aquells números que atreuen, que criden, que signifiquen tot un programa.

JORDI ELIAS

2-2-1966

CIRCO

UN RECORD: SEIS CIRCOS

TODOS vinieron a Barcelona en otoño, excepto el último, llamado impropiamente Olimpíada Mundial, que se presentó en el momento de entrar en el invierno. Tres, el Zoo Circo, el Circo de Francia y el Continental, fueron por los barrios y no se anunciaron en las carteleras: estancias de dos o tres días y a veces, en vista del éxito, hasta de dos semanas. Aquello: ¿no viene la montaña – es decir, el público – a mi? Yo voy a la montaña.
El Zoo Circo, con instalación de dos palos, es decir, un material pequeño, presentó un programa en que, sin sobresalir mucho ningún número, existía una calidad discreta. También fue éste el caso del Circo de Francia, igualmente de dos palos. Aquí, con todo, se registró la presencia de un equilibrista sobre el rulo muy notable: el español Monroe. Igual puede decirse del tercer circo pequeño: programa aceptable y esta vez dos números sobresalientes: los payasos Romanus y el domador de tigres Taras Bulba.
En la Monumental, con material ya grande, el circo del mismo nombre: Monumental. Presentación excelente, programa de mucha calidad y un número de gran categoría: el del clown inglés Don Saunders. La temporada, de una duración desacostumbrada: 50 días. Y llenos continuos, principalmente durante las cuatro primeras semanas, llenos que, principalmente en días festivos y vigilias, eran hasta los topes.
En competencia con el Monumental y con estancia más breve, el Atlas. Escogió mal sitio: en la avenida García Morato, tocando a la calle San Pablo. El público se resistió a acudir a los barrios bajos. Fue una lástima. El programa estaba bien y contaba con una atracción suprema: la de los payasos Tonetti, ausentes de Barcelona durante muchos años y siempre vistos con el mejor de los beneplácitos.
Finalmente, en el Palacio de los Deportes de Montjuich, la Olimpíada Mundial, continuadora de los Festivales iniciados en 1956 y no celebrados en 1963 y 1964. La reanudación de la efemérides navideñas, realizada con todos los pronunciamientos favorables. Un programa de mucha calidad y un espectáculo largo, de tres horas y media. Por encima de todos, un número de categoría mundial: el de los payasos catalanes Rivels. Su “puentecito”, famoso en Europa entera, hizo también aquí las delicias de todos. Público, no muy abundante, principalmente el de pago. Faltó la propaganda es, ahora y aquí, decisiva.
Jorge Elias



22-4-1972 DIARIO DE BARCELONA

CON EL CIRCO, POR EL MUNDO

En el último número de “Le cirque dans l’univers”, publicación del Club du Cirque de París, aparece un largo artículo sobre Josep Oller, “showman” de la “belle époque”, según queda designado. Nacido en Terrassa en 1839 y trasladado a París a los dos años de edad, Oller fue un gran promotor de lugares de diversión: el parc Mutuel, el music-hall Fantasies Oller, los hipódromos de Maisons-Laffitte, de Saint Germain y de l’Alma, la piscina Nochechuart, el Moulin Rouge, el Jardin de París; también, el Nouveau Cirque. Ferran Canyameres, también terrasense, ya dedicó un libro, escrito en catalán, a su coterráneo. Oller obtiene ahora el reconocimiento de sus méritos ante los lectores del boletín parisiense.
Recogidas por sus corresponsales esparcidos por el mundo entero, “Le cirque dans l’univers”, aporta una vez más, noticias abundantísimas sobre la actividad circense internacional. Una de ellas tendrá para nosotros interés especial. Es aquella según la cual el malabarista español Gran Picasso obtuvo un éxito singular en el Ringling, circo en el que actuó durante toda la temporada última.
El malabarista Picasso es valenciano y, aparte de “jongler” con pelotas y lanzar al público cuatro platos que siempre vuelven a sus manos, realiza lo inaudito: lanza y recoge con la boca cuatro pelotas de ping-pong. Vimos actuar a Picasso en 1968, en San Sebastián, y, a pesar de no tener entonces muy seguras las cuatro pelotas –actuaba preferentemente con tres -, acreditó la clase que ahora le llevó al circo más grande del mundo.
También en el Ringling y en el mismo programa actuaron los funámbulos Gene Méndez, puertorriqueño, y Joe Seitz, alemán, que estuvieron aquí por las Navidades de 1961 y que poseen uno de los números de más calidad que jamás hayamos visto.
Según otro corresponsal, en París, en el Cirque d’Hiver, actuó el domador de leones Henri Dantés, considerado como una de las figuras mundiales de la doma. Había actuado en la película “El fabuloso mundo del circo”, rodada en parte en nuestra ciudad, a finales de verano de 1963. Después de verle el número en el Liceo –la jaula había sido montada encima de las butacas de la platea-, nos tomamos juntos unas cervezas en la Rambla. Entonces nos manifestó que quería retirarse. Si lo hizo, ahora ha vuelto a los leones, con los que se despacha a las mil maravillas.
Un corresponsal inglés se extiende sobre el augusto Charlie Caroli, instalado en el Tower-Circus de Blackpool durante treinta y una temporadas consecutivas, lo que, sin duda alguna, constituye un récord mundial de permanencia. En el mismo circo actuaron dos españoles: el alambrista Arturo Segura, sobrino de “Pinito del Oro”, y el equilibrista sobre rulo Monroe; ambos, artistas meritísimos y, particularmente Monroe, sin parangón con ningún otro, auténticamente fabuloso.
Jordi Elias


El pallasso Enrico ha penjat al seu web les fotos







"MONROE"
Hacer constar que D. Eduardo CARDENAL, ha entregado a Roberto RODRIGUEZ, un importante material gráfico, que a su vez "Monroe" le había regalado.
Roberto, es hijo de "Monroe".-











Colección: Rosmary RODRIGUEZ (archivo: Enrico)





Dibujo de los difíciles ejercicios que realizaba "Monroe"








Programa del "Cirkus KRONE" (Deutschland)





















Archivo: Nicole Magdenel






Archivo: Nicole Magdenel






www.circusfans.net; una de las webs circenses más importantes del mundo, se ha hecho eco de la triste noticia.
En nombre de la familia y amigos del gran "Monroe", mi agradecimiento más sincero al amigo Dario Duranti.
















Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






"Coliseu dos Recreios" de Lisboa (Portugal) - 15 de Mayo de 1.962 - Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo



Carta de D. Arturo Castilla anunciando la concesión de la Medalla de Oro de la Asociación Española de Artistas de Circo - Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






"Cirque Pinder" en Toulouse (France) 1.969 - Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






"Cirque Pinder" en Toulouse (France) 1.969 - Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






"Cirque Pinder" en Toulouse (France) 1.969 - Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






"Cirque Pinder" en Toulouse (France) 1.969 - Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






"Kelvin Hall International Circusen Glasgow (Scotland)" - Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






Programa del "Cirque Pinder / R.T.F. - archivo: Alfredo Rodríguez Viejo




"Cirque Pinder" en Toulouse (France) 1.969 - Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






"Moulin Rouge" de París - Espectacle "Frenesi 80" – archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






Foto cedida por Nicole Magdenel de su colección privada






"Moulin Rouge" de París - Espectacle "Fascination" – archivo: Alfredo Rodríguez Viejo






"Moulin Rouge" de París - Espectacle "Fascination" - archivo: Alfredo Rodríguez Viejo







Foto cedida por Nicole Magdenel de su colección privada






Foto cedida por Nicole Magdenel de su colección privada.




"El Correo Español-El Pueblo Vasco"







"El Correo Español-El Pueblo Vasco"






Colección: Rosmary RODRIGUEZ (archivo: Enrico)
"Monroe" con su hija Nathalie.-
(Rosmary RODRIGUEZ es la hija de Alfredo, hermano de Maximino. Mi agradecimiento por el envío de estas fotos que forman parte de la colección privada de Rosmary.)











Colección: Rosmary RODRIGUEZ (archivo: Enrico)
Nicole Magdenel con el monociclo sobre el alambre, bajo la atenta mirada de "Monroe".






Colección: Rosmary RODRIGUEZ (archivo: Enrico






Colección: Rosmary RODRIGUEZ (archivo: Enrico)
.... su primer número en el circo.






Colección: Rosmary RODRIGUEZ (archivo: Enrico)
"...... ataba un alambre de un extremo a otro del río y sus primeros espectadores fueron sus vecinos." (Rosmary)






Foto cedida por Nicole Magdenel de su colección privada






Foto cedida por Nicole Magdenel de su colección privada.
Diario "DEIA" (18/08/1.989) Año 13 nº 4.131 - Fotos: Carlos Villagran -
En el "Circo de Ángel Cristo" en la Semana Grande de Donostia.






Foto cedida por Nicole Magdenel de su colección privada






Nathalie, hija de Nicole y "Monroe" con un gran piloto. Foto hecha en la población catalana de Els Monjos (Alt Penedés).
Colección: Nicole Magdenel (Archivo: Enrico)






Tres años consecutivos estuvo "Monroe" en el "Moulin Rouge" de París - Archivo: Alfredo Rodríguez Viejo








"MONROE"
Hacer constar que D. Eduardo CARDENAL, ha entregado a Roberto RODRIGUEZ, un importante material gráfico, que a su vez "Monroe" le había regalado.
Roberto, es hijo de "Monroe".-



27-9-2007

Benvolgut Enrico:

No sé si t'he parlat mai de la "Història sentimental a títol pòstum". Hi intento recopil•lar la memòria dels que ens deixen, a partir de la informació que "casualment" en tinc: lectura de diaris, revistes, webs.

He incorporat les teves fotografies del Monroe, pàgines 66 i següents. Espero que no t'importi. En cas afirmatiu, fés-m'ho saber, please i les retiro.

També t'agraïré si em vols tenir informat de les defuncions. Ultimament són molts, massa. Jo intento que la seva memòria no es perdi.

Una abraçada

Joaquim Elias

Hola Joaquim:
por mi parte no hay ningún problema. Al contrario, muchas gracias.
Saludos
Enrico
www.amigosdelcirco.com
OTRO COMPAÑERO QUE NOS ABANDONA

27 Sep 2007


Con gran pesar en el día de hoy nos hemos enterado de la triste noticia del fallecimiento de nuestro amigo y compañero Maximino Rodríguez Viejo, mas conocido artísticamente como “Monroe”.
Tras un largo tiempo arrastrando una grave enfermedad hoy ha fallecido en su tierra natal Mieres (Asturias) este gran artista, que con el nombre de “Monroe, el loco del rulo” asombró a grandes y pequeños y al cual su estupendo trabajo le llevo a trabajar en el famosos Circo Ringlind de Estados Unidos, y en los principales coliseos. Un genial artista que en los últimos años no tuvo la suerte que se merecía, y que una vez mas tristemente en nuestra profesión pudimos ver como sus últimos años los pasó sin ninguna ayuda por parte de los poderes públicos. El circo siente su perdida y quienes tuvimos la suerte de conocerle personalmente y trabajar con el varias temporadas, no olvidaremos nunca a este gran artista que figurará para siempre en la historia reciente del circo.
A familiares y amigos nuestros mas sentido pésame.

J.Palacio (Presidente de la asociación

In Cammino
IN SPAGNA E' MORTO "MONROE"

Payaso Enrico ci informa che è morto "Monroe", illustre artista spagnolo celebre come equilibrista al rullo oscillante (rola rola). Maximino Rodríguez Viejo “MONROE” (Mieres, 1935/2007) è stato uno degli artisti che ha dato maggior lustro al circo spagnolo.
Sul sito di Payaso Enrico è stato pubblicato un ricco album fotografico. Per vederlo
CLICCA QUI
S.B. 28/09/2007 14.06.46

31-1-2011
Eduardo Cardenal y Monroe: la amistad de dos genios del circo
Francisco Mª Martín Medrano



En los libros de historia circense, tanto Maximino Rodríguez Viejo como Eduardo Cardenal Gómez ocupan lugares sobresalientes en sus respectivas especialidades. Criados en la posguerra española en distantes puntos geográficos, desde niños les tocó trabajar en distintos oficios; esta experiencia multidisciplinar les sería de gran utilidad en su vida itinerante. Ambos compartieron afición autodidacta por el mundo de la pista circular, a la cual se vieron abocados inexorablemente por su irrefrenable vocación. En distintos momentos, sus vidas se cruzaron y surgió la amistad, la cual dio extraordinarios frutos artísticos.

“El loco del rulo”
Maximino Rodríguez Viejo nació en Santa Cruz de Mieres (Asturias) el 15 de agosto de 1935; era el mayor de ocho hermanos. En su pueblo tendió sobre el río Caudal uno de los cables de la mina, lo ancló a dos árboles y cruzaba en equilibrio de un margen al otro; también ascendía por los cables inclinados que sujetaban las torretas de la mina. Al pueblo vecino de Moreda vino la familia de saltimbanquis de Michelín y con ellos quiso irse; su padre se lo impidió por ser menor de edad, pero le concedió permiso al año siguiente. Entre las destrezas que practicaba aquella troupe estaba el ejercicio sobre un rulo encima del suelo; enseguida Monroe mejoró aquel número. En la segunda mitad de los años cincuenta, con el paréntesis del servicio militar trabajó en los circos Koyan, Pompeya, California, Italia y Atlas. En los sesenta intercaló ya sus actuaciones en las mejores salas de fiestas de Madrid y Barcelona, con el Price estable (1961, es la primera vez que Eduardo ve actuar a Maximino) y las carpas: Berlín Zirkus, Kron… En 1964 realizó temporada con el legendario Ringling Bros. and Barnum & Bailey en Estados Unidos.

Conocido artísticamente como Monroe, fue quien elevó la disciplina menor del rulo y la convirtió en gran atracción. Sus rutinas eran impecables, las ejecutó sobre pedestal y fue el padre de los rulistas. La labor con lazos era otro de sus momentos estelares de número. Estos méritos justificaron que se le concediese el Premio Nacional de Circo 60-61, por el entonces Ministerio de Información y Turismo; en una época en la que España tenía extraordinarios artistas trabajando por todo el mundo. A su regreso a Europa, integra la compañía del Circo de Francia (Gruss) en gira por España, recorre las principales salas de variedades de los países nórdicos y finaliza los sesenta con temporadas con las más importantes empresas del viejo continente: Krone, Knie y Pinder…

La del 70 estuvo con los Hermanos Tonetti en su Circo Atlas; el año anterior realizó visita a esta casa y vio trabajar en la misma a Cardenal y le facilitó la ruta por carretera para viajar a Noruega. El Coliseo de Oporto, el Tower Circus inglés de Blackpool, el parisino Moulin Rouge –en el que ya había estado en el 67-, temporadas en Italia con los materiales de la familia Orfei y, tras unos años en las más importante salas de fiestas europeas, tiene un grave accidente en el Scala de Barcelona. Solía despedir su actuación realizando un salto mortal atrás a tierra desde el pedestal; falló el aparato al coger impulso y se fue al suelo de cabeza. Tras superar el estado de coma, se le implantó una prótesis. Mientras se recuperaba en Barcelona en casa de su hermano Alfredo, coincide casualmente con Eduardo Cardenal y le convence para que se vaya con él. Eduardo había sobrellevado una importante lesión en el cuello con medicina natural y orienta a Monroe. Éste, a su vez, entrena a Tito, hijo de Eduardo con seis años de edad, con el número de rulo. Eduardo además le fabrica personalmente un nuevo aparato más seguro a Monroe, así como los rulos. La capacidad de sacrificio y esfuerzo de Monroe se pusieron a prueba. Pese a haber perdido ángulo de visión, y no poder realizar la parte de malabares de su trabajo, rehace el número. Algunos empresarios, como Ángel Cristo, le dan trabajo cuando aún estaba recuperándose. Sorprendentemente; Monroe consigue a continuación la parte más brillante de su carrera: nueva gira por parques de atracciones, un contrato por tres años con el prestigioso Moulin Rouge parisino, actuaciones en los grandes hoteles de Sudáfrica, Corea, Puerto Rico, Israel, las Vegas… acogen el resurgir de esta gran figura.

En 1985, su enorme paciencia y dedicación en los ensayos, los secretos de Monroe según su gran amigo Cardenal, le posibilitan crear un número cómico con una cabra pequeña (1985-1987) con la que triunfa en la sala Cabra de Oro de la Costa Brava. Los siguientes años, hasta 1992, los trabaja en distintos circos con su número de osos en las empresas de Francisco Ribera, Jesús Santos, Machiño… y Cardenal.

En su carrera fue presentado por las más importantes cadenas de televisión, incluido el programa norteamericano de las grandes estrellas Ed Sullivan Show. Participó en galas junto a artistas como Frank Sinatra. Tuvo cuatro hijos: Alfredo –que colaboraba en el número de osos, ya fallecido-, Maximiliano, Roberto y Natalí. Finalmente, tras haber sido uno de los grandes, falleció el 27 de septiembre de 2007 en su pueblo natal. Seguramente las riadas hayan acabado con los árboles entre los que tendía y templaba el cable por el que se desplazaba en sus comienzos. Sin embargo, su valía artística y su carácter desprendido de lo material y solidario, han hecho de él una leyenda para la gente del circo y cuantos tuvieron la suerte de tratarlo.

Este artículo fue publicado en la revista teatral "La Ratonera" y se reproduce con la debida autorización.

Post al web: www.infocirco.com de Genis Matabosch

Monroe, "el loco del rulo" en el recuerdo (ES)
16-03-2012


MONROE archivo Alfredo Rodriguez Viejo


En julio de 1963 llegó a Mieres el legendario circo Krone, su mayor atracción era un muchacho que estaba considerado como un fuera de serie con un número en el combinaba la habilidad con el riesgo y que ya había paseado con éxito por Portugal, Francia, Italia, Inglaterra y el norte de África. En aquel momento ya era una figura conocida del público y venía avalado por el Premio Nacional del Circo que le había concedido tres años antes el Ministerio de Información y Turismo; pero en la villa del Caudal su actuación contaba además con el aliciente de que se presentaba ante los suyos.
Efectivamente, quien se hacía llamar Monroe y aparecía en los carteles como «el loco del rulo» no era otro que Maximino Rodríguez Viejo, el hijo de Consuelo y Alfredo, el barbero de Revallines, el pequeño pueblo donde él había llegado al mundo el 15 de agosto de 1935 para ser el primogénito entre los ocho hermanos de la familia.
Algunos estaban sentados aquella tarde junto a sus padres y un grupo de vecinos aplaudiendo desde las gradas las piruetas de Maximino mientras le recordaban cuando era apenas un adolescente, caminando en equilibrio sobre los cables que iban quedando inutilizados cuando se abandonaba algún tendido minero o que él mismo sujetaba entre los árboles a la vera del río Aller e incluso de orilla a orilla causando la admiración de quienes asistían a aquellos espectáculos gratuitos.
Maximino Rodríguez había nacido para ser trabajador de la Hullera Española, pero Monroe, su alter ego, quería ser artista, y en la disputa entre las dos personalidades ganó la segunda. Cuando todavía era menor, un día bajó a Moreda para ver la actuación del equilibrista ambulante «Michelín», de mucha fama en aquel momento, y cuando éste acabó, él le mostró sus habilidades. El saltimbanqui quedó tan impresionado que fue a hablar con su padre para que le dejase entrar en su espectáculo; el barbero no quiso ceder en aquel momento, pero al año siguiente no tuvo más remedio que aceptar que el destino de su hijo no pasaba por la mina.
Poco a poco, combinando las actuaciones con el transporte de los materiales y el montaje de las carpas, Monroe se fue haciendo un nombre y creó su propio estilo con el llamado rulo americano que acabó llevándole a lo más alto del circo. Seguro que conocen ustedes esta difícil disciplina que consiste en mantenerse sobre una tabla que se coloca a su vez sobre un cilindro de madera mientras se hacen piruetas. Pronto el artista de Mieres se convirtió en el mejor rulista del mundo, mejorando los números que ya existían, introduciendo combinaciones con lazos e incorporando momentos de gran riesgo físico.
Cuando aquella tarde de julio se presentó en Mieres, estaba en su mejor momento y le llovían las ofertas de las mejores empresas después de haber pasado por los escenarios de los grandes circos del momento: «Pompeya», «California», «Italia», «Atlas», entre otros, alternando las carpas con las mejores salas de fiestas de Madrid y Barcelona.
Maximino triunfó entre los suyos y luego siguió su camino: en 1964 recorrió los Estados Unidos con el prestigioso «Ringling Bros. and Barnum & Bailey» y llegó a participar en espectáculos junto a personajes de la talla de Frank Sinatra, lo que le llevó al famoso programa de televisión de Ed Sullivan, que se transmitía desde Nueva York y por el que durante más de dos décadas y hasta su cierre en 1971 fueron pasando los mejores artistas y cantantes de la historia moderna, entre ellos Elvis Presley, Los Beatles o los Rolling Stone.
De nuevo en Europa, sin perder la costumbre de no quedarse mucho tiempo ni en la misma ciudad ni con la misma empresa, coleccionó en su pasaporte los sellos de todos los países del mundo libre. Sería tedioso enumerar la relación de los lugares por los que pasó o su relación con personalidades tan emblemáticas en el mundo del circo como la familia Orfei en Italia o los hermanos Tonetti, que seguramente recuerdan ustedes con cariño, aunque, si hay que señalar un escenario clave en su vida, ese debe ser el Moulin Rouge de París donde fue varios años el artista más esperado por los espectadores.
Desgraciadamente, uno de los atractivos que mantiene el interés en las pistas es el riesgo, y Monroe siempre iba un paso por delante de los demás, hasta que una noche desgraciada, justo cuando remataba su actuación con el habitual salto mortal hacia atrás con el que ponía punto final a su espectáculo, el aparato sobre el que se impulsaba tuvo un fallo y sufrió el peor de los accidentes que se puede imaginar un equilibrista, dando con su cabeza directamente contra el suelo. Fue en la sala Scala de Barcelona y Monroe vio la muerte de cerca, estuvo en coma y hubo que colocarle una prótesis en el cráneo para reparar el tremendo destrozo.
Según Francisco Martín Medrano, uno de sus biógrafos, cuando se recuperaba en Barcelona en casa de su hermano Alfredo, inició su amistad con Eduardo Cardenal, otro gran artista español que se iba a convertir en uno de sus mayores apoyos, Eduardo había superado también una importante lesión en el cuello gracias a la medicina natural y, de los consejos médicos pronto pasaron a los profesionales. Monroe quedó para siempre con su visión deteriorada y la rapidez de sus brazos afectada, por lo que ya no pudo volver a realizar malabares, pero aún así, sus piernas mantuvieron la agilidad y se consideró con fuerzas para triunfar de nuevo con el rulo, de modo que su amigo se encargó de prepararle los nuevos materiales cuidando sobre todo de su seguridad.
Sin tenerlas todas consigo, el empresario Ángel Cristo le volvió a abrir una senda hacia el éxito que el mierense supo aprovechar y olvidando sus limitaciones se vio otra vez encandilando al público de los cuatro grandes continentes y consiguió retornar a su sala más querida, el Moulin Rouge, donde firmó un contrato por tres años.
Pero la vida es inexorable y lo que no pudo la fatalidad lo pudo la edad; cuando notó que los años iban pesando, el gran Monroe, hombre de circo por encima de todo, decidió que había llegado el momento de guardar el rulo para siempre y empezó a interesarse por las atracciones con animales. En 1985 trabajó en una sala de la Costa Brava con una cabra pequeña, hasta que aquel número cómico se le quedó corto, así que decidió dedicarse intensamente a una actividad que había visto a otros compañeros, pero que en este país aún no tenía representantes: el adiestramiento de osos? y él, con la colaboración de uno de sus hijos, fue el primer español que dignificó este espectáculo consiguiendo una vez más la admiración y los aplausos de niños y mayores.
Adiestrador y no domador, siempre insistió en este matiz porque en vez de usar el látigo jugaba con los animales dándoles chocolatinas y golosinas y no los obligaba por la fuerza.
Durante estos años Monroe estableció su residencia en el pueblecito de Arbós del Penedes, en Tarragona y hasta allí llegó en octubre de 1988 su último gran reconocimiento: la Medalla de Oro del Congreso, que se otorgó a las personas más relevantes en el mundo del circo español; luego, cuentan que también intentó emplear su táctica con los animales más difíciles de lucir ante un público: los burros, algo que aún no se ha conseguido y que él estaba convencido de poder lograr, pero ya no hubo tiempo.
En junio de 2006, Nicole Magdelen, la última mujer de su vida , comunicaba a sus antiguos compañeros que Monroe estaba internado en el hospital Álvarez Buylla de Mieres en un estado muy grave, la noticia corrió por el mundo del circo, pero no tuvo ninguna repercusión entre sus vecinos, desconocedores -mea culpa, también- de que entre nosotros se encontraba uno de los más grandes, que había llevado el nombre de esta villa por el mundo y que por ello era el candidato ideal para haber recibido el galardón de «Mierense del Año», para el que no se le propuso.
Maximino falleció el 27 de septiembre de 2007, fiesta local de los Mártires de Cuna. Dicen quienes lo trataron, que además de su valía como artista y de su humildad -evidenciada en el gran desconocimiento que tenemos de su figura-, fue un hombre generoso con sus amigos y solidario con todos. Ya sé que estas cosas hay que hacerlas en vida, pero el caso de Monroe resulta tan peculiar que creo que aún no es tarde para rendirle un pequeño homenaje, por ejemplo reuniendo en una publicación el archivo fotográfico que conservan sus allegados. Si corriesen mejores tiempos también podríamos celebrar en su memoria un encuentro de rulistas y equilibristas? pero eso ahora mismo es ciencia ficción.
Fuente: http://www.lne.es/cuencas