PETITA FEINA PER A PALLASSO VELL, JORDI ELIAS I CAMPINS

Quan pel Nadal del 2009 vaig veure la magnífica obra Petita feina per a pallasso vell, amb Monti, Claret Papiol i Jordi Martinez, vaig gaudir de la entrada de la ballesta: aquesta ha de servir a l'enfarinat per trencar un plat col·locat al pit de l'august o del contraugust. La pantomima està servida i els tres pallassos la broden soberanament.
Jo recordava haver-la conegut a la meva infància. Poca memòria, no em venien els detalls. Però el meu pare Jordi Elias i Campins la escriví l'any 1954 en un llibre inèdit titulat Elegia del circ. No es tracta en el llibre d'una ballesta sinó d'una pistola però no hi falten els plats trencats ni l'art de trencar-los. Aquesta versió la brodà Charlie Rivel, i en Ferran Reñé imitant-lo, a l'obra Uhhhhhhhhhhhhhh!

"El director de la pista, sorprès, no refusa, tanmateix, l’experiment. El criat li du un plat; ell el manté, immòbil, amb les dues mans, arran de la camisa emmidonada. L’enfarinat, solemnement, es col•loca a l’altra banda de la pista, de cara al seu contrari, sense deixar mai d’enraonar. Tot d’una, ja tot a punt, es treu una petita pistola de la butxaca. Apunta. Diu:
- Un, dos…
- Ah, no – interromp la víctima imminent -. No estic per pistoles. Aquestes joguines em fan por.
- Les pistoles? – pregunta l’enfarinat, baixant de l’hort.
- Les pistoles, no – aclareix el director -. Em fa por allò que duen dintre.
- Jo responc de mi – protesta el pallasso.
- I de mi, qui en respon?
Convenen que l’experiment exigeix un home valent. On serà possible de trobar un home coratjós? La solució ve immediata, rodada. Entra a la pista, justament, l’altre pallasso, el ximple, sempre incauta, grotesc. Encaixades i anada de dret al gra.
- Tu ets valent?
- Jo si: moltíssim.
- Es cert que ets molt valent?
- Sóc més que valent. Sóc Valentí.
Les gràcies del company no troben mai ressò en l’enfarinat, sinó repulsa. L’enfarinat, però, no s’entreté en comentaris. Es necessari tirar endavant l’experiment, sense dilacions. L’home de l’esmòquing lliura el plat i s’escapoleix. L’august l’agafa i se’l col•loca convenientment.
- Has de muntar a la cadira – adverteix l’altre.
Quan hi és, dret damunt el seient, l’enfarinat avisa que cal que obri la boca.
- Ah, ah – fa el ximple, amb la boca ben oberta.
- Més fort – crida l’altre, a mig apuntar.
- Ah, ah.
- Més fort.
El ximple baixa a la cadira, tot enfadat.
- Es que no crido prou? Obro la boca tant com puc. Què tantes exigències.
Torna al lloc, mal apaivagat. Mentre està a punt de muntar novament cap a la cadira, gesticula, i, en un dels moviments, amb el plat encara a la mà, el fa retopar amb el respatller. El plat, naturalment, roman a miques.

Un altre plat. El pallasso munta a la cadira. Torna a cridar, com abans, per tal de tenir la boca ben oberta. Sorgeix, però, novament, un incident. El pallasso baixa i es posa a discutir, irat, com abans. A l’últim, ja més tranquil, torna al seu lloc. S’enfila a la cadira i no veu que el plat ha romàs sobre el seient. En posar-hi la sabata, resta, naturalment, igual que l’anterior, en mil bocins.
Per tercera vegada, l’enfarinat no pot, encara, disparar el tret. A punt de fer-ho, el ximple baixa i discuteix de nou. Per tal d’evitar més trencadissa, deixa, previsorament, el plat a terra. Quan, reconciliats, vol tornar al lloc, s’adona que li cal, abans que res, fer una mica de neteja. Demana una escombra i es posa a escombrar els bocins i, distret, escombra el plat sencer i tot.
- No. Aquest no – crida l’enfarinat.
- Per què? – pregunta el ximple.
- Que no ho veus que és sencer?
El ximple, irritat, cull el plat i el rebot contra terra.
- I ara, que el puc escombrar?
Fan l’intent, després, per quarta vegada. Sense noves baralles, tot va bé, ara, segons sembla. El ximple crida, com de costum, amb grans gests, amb la boca esbatanada:
- Aah, aah.
- Més fort.
- Aah, aah.
Els crits s’apaivaguen, tot de sobte. L’actitud tribunícia del cridaner és canviat per un gest de sorpresa, d’avergonyiment, de culpa inconfessable. La forma del cos del pallasso, plegada sobre si mateix, és prou expressiva. Quan el tret anava a sortir, ha tingut por. Ja és sabut quines conseqüències fisiològiques té la por, a vegades. Mentre l’enfarinat resta palplantat, el ximple baixa de la pista cautelosament. Diu quelcom a l’orella de l’altre; l’enfarinat fa un gest que tiri avall i que, al final, tombi a l’esquerra, i el ximple arrenca a córrer atropelladament.