La meva segona vinculació (la primera comença a la infància) amb el món del circ m’està donant moltes satisfaccions, de persones que es recorden perfectament del meu pare, tot i que morís trenta anys enrera: la directora de la biblioteca de Nou Barris se’n recordava perfectament quan ella era bibliotecària a la Central i el meu pare consultava llibres, el Fany, pallasso enfarinat, ànima de l’Associació de pallassos de Madrid que m’invità a visitar el seu Museu, a qui vaig telefonar fa uns dies, la Pinito del Oro a qui també vaig telefonar, i ara tu, són només alguns exemples del reconeixement actual d’una memòria que no s’esborra.

La opció de buscar-nos a la adreça del carrer Còrsega hauria donat resultat ja que la meva família i ha viscut (hi viu encara una germana meva) des de 1942. Però no cal lamentar-nos pel que hauria pogut passar sinó concentrar-nos en el present i futur.

El meu pare va començar la revista CIRCO el novembre de 1956 fins a finals del 1962. Un exemplar de cada una, enquadernades en dos volumens, els he conservat i formen avui part del llegat dipositat a la biblioteca. Així són accessibles a tothom. Ell hi va posar el millor de si mateix, assumint tots els papers editorials i el risc econòmic. Deia, escrivia, que era l’única al món. Seria veritat. En la revista els meus germans i jo, jo sóc el petit de cinc, escriviem les cròniques dels circs que passaven per Barcelona, des de 1959 fins al final. M’alegra de saber que algú ha mencionat la revista, ja que em semblava, vist des de la visió actual, que ningú se’n recordava. M’encantarà tenir una còpia dels articles teus on la menciones.

Ell va escriure i es publicà varis llibres: “Diálogos en el Circo” era un extracte dels articles de la revista. Jo en tinc un exemplar que ara mateix té la biblioteca Nou Barris a fi d’escanejar-lo.”10 anys de Circ”, també està a la biblioteca un exemplar i jo en tinc un altre. Un tercer llibre, un llibret, el publicà el 1968 sobre la Pinito del Oro.

Jo personalment prefereixo dos llibres no publicats: “La capsa de les sorpreses” on descriu amb tot detall, potser massa i tot, la seva trajectòria des de 1954 fins a 1968, com s’acosta al món del circ com a base d’una eventual obra literària que pretén escriure i que el cautiva, describint les grandesses del circ i, sorpresivament per mi, també la cara oculta, de la que ell no parlava mai: els suicidis, els empresaris mediocres, els directors de diaris mesquins, etc. L’original l’he entregat a la Biblioteca, jo en tinc una fotocòpia.

El segon llibre el titula “Elegia del circ”, és una descripció teòrica d’una programa de circ, amb exemples concrets de números d’animals, de pallassos, icaris, contorsionistes. Jo l’he copiat integrament i l’he entregat a la biblioteca en disket. Així doncs també el tinc.

He entregat també a la biblioteca del circ la llista d’articles publicats a Cavall Fort en la època de l’Albert Jané (ara que m’adono de la coincidència de cognoms, sou família?), qui me’ls honorà quan els hi vaig demanar a la mort del meu pare. També el vaig trobar a l’enterrament de l’Oriol Ruiz i Elias, cosí meu, membre del Patronat de la Fundació Cavall Fort. L’Albert Jané, a qui a penes conec, admirava i respectava l’obra del pare. No tot els articles publicats a Cavall Fort són de circ, alguns tracten d’animals, altres de la mar, altres del seu pare, Josep Elias i Juncosa, gran divulgador dels esports i amic del pallaso Antonet des de 1905. Així que la biblioteca decidirà quins articles té com a part del fons circence.

No coneixia el Sr. Josep Vinyes fins que el vaig trobar en una nadala dibuixada per Soler-Jové, on el meu pare hi escriví unes línies. Sé que té un museu que no he vist.

De fet, la meva dedicació a la obra circenca del meu pare només és una part de la aproximació a la seva obra, també dedicada a Gaudí i a la geografia de pobles, viles i ciutats catalanes. I el meu pare és una part, encara que important, de la meva aproximació a la vida i obra de centenars d’altres familiars.