1-12-1959 fins a 1-12-1962 “Cinco hermanos van al Circo” es el títol de quatre crítiques que els cinc germans fèrem sobre els circs que passàven per Barcelona i veiem. Llegides quaranta anys més tard, em sembla que èrem ferotges en la crítica. Potser perque n’havíem vist molt i ens adonàvem quan els números quedaven curts.

“1-12-1959 Cinco hermanos van al circo

Este año en el Circo Americano me gustaron todos los números. Los que más me gustaron fueron los Picards, porque iban cinco en un caballo y el tonto arrastrándose por la cola. También me gustaron los trapecistas volantes porque se cruzaban cuatro a la vez. El número de los cuchillos a mí no me hizo sufrir. Este año el Circo Americano me ha gustado igual que los otros años.

JOAQUIN ELIAS

jo crec que el circ es reflex de la vida, de la vida individual i col·lectiva de cada poble i poblet i de cada individu. Permet posar de manifest l’alegria de les coses que un sap fer: jugar amb el cos, amb animals, fer riure, fer salts, tocar instruments, individualment o en equip, surt del més profund d’un mateix i es dirigeix als conciutadans que aprecien allò que sap fer el veí. I neixen els santimbanquis passavolants, els músics de carbasses i cordes, i tambors i canten i ballen i riuen i fan riure, potser no saben que allò és circ, en diuen capoeira o danses a Manitú, o teatre de carrer o bufons de la cort.
Però surt del poble i va al poble, del més endins de cada artista al més respectuós de cada espectador. I això no acabarà mai, ve de lluny des de sempre i durarà mentre l’home sia perdurable. I cap poder global podrà anul·lar la vida íntima i interior de la gent i dels pobles.
Aquest és el meu regal en aquest final d’any amb els millors desitjos per 2006, que els teus somnis d’una cultura local siguin realitat en aquest gra de sorra que en diem Terra, la nostra mare
Quim

JOVES TUTELATS MILLOREN GRACIES AL CIRC

Un acord entre l’Associació de circ Rogelio Rivel i el Departamen de Justicia permet introduïr taller de circ als centres educatius Alzina i Els Tilers per a menors de setze anys, i el penitenciari de la Trinitat per a joves en edat penal, on els interns en situació de risc personal s’introdueixen en les tècniques circenques com a eina de teràpia individual per augmentar el seu benestar mental. I tot treballant les capacitats i habilitats dels interns, millora la seva conducta social com a conseqüència de l’interacció entre ells mateixos que exigeixen els exercicis desenvolupats en grup. El resultat és un pas endavant en la seva formació.

Si l’escola de circ regentada per l’Associació Rogelio Rivel, assentada en un entorn com el de Nou Barris, capdavanter en el teixit associatiu que pretén conseguir la millora de les condicions de vida dels seus habitants, ja havia entès que formar en tècniques de cir els seus alumnes era un camí claríssim cap al desenvolupament personal, foren els mateixos alumnes qui demanaren a l’Associació de recolzar una obertura cap a altres col·lectius que no podien acudir a la carpa per fer l’aprenentatge. El projecte fou assumit per l’Associació i presentat al Departament de Justicia. Aquest el recolzà plenament i inicià la recerca de fonts de finançament que s’han concretat aquest mes de setembre al haver estat assumit per l’Obra Social de les Caixes en un convni anual amb ganes de ser prorrogat indefinidament. No ha sigut la primera vegada que el Departament assumia un projecte d’aquest tipus ja que anys enrera a El Masnou havia pogut comprovar els extraordinaris resultats terapèutics d’una iniciativa similar, de la mà del Pitu i del Toni Espanyol.

En resum, el circ, acompanyat de la dansa, el joc, la música i el teatre, formen una eina de formació que pretén millorar. Els tallers setmanals inclouen exercicis d’acrobàcia dinàmica individual, equilibris estàtics també individuals i en grup, equilibris acrobàtics dinàmics, malabars. La llista d’objectius pedagògics es llarguissima, tant com les avantatges que la pròpia activitat comporta, sempre a l’entorn de l’autoestima del jove i la seva relació social amb els companys.

No es tracta de crear expectatives professionals en el món de l’espectacle però no es descarta que si tot aprenent i formant-se arriven a un nivell de qualitat artística que els permeti una sortida laboral, aquesta ajudarà de segur a la necessitada reinserció social.

A la vegada els antics alumnes de l’escola de circ han trobat una sortida professional on acumulen experiència en temes socials.

També inclou el conveni una roda d’espectacles de circ que volta pels centres penitenciaris. A nosaltres ens agrada imaginar que arrivarà el dia que serán els propis interns convertits en artistes que presentarán als seus companys reclosos uns espectacles sorgits com a resultat dels tallers circenses on han après tècniques artístiques.

Benvolguts i benvolgudes en el llarg cami de la vida i del circ: Avui he acabat el llibre del Piti Español “La pista africana”. Jo, al Piti, no el conec personalment, crec recordar haver vist el seu nom com a guionista d’algunes sèries de TV3, tampoc sé dir quines. Però un dia qualsevol, mirant les nostres cintes de video, aquelles que hem heretat de l’ACC, hi veig el Piti presentant allà l’any 1996 un llibre, acompanyat del nostre Jordi Jané que tambe presentava el seu sobre Charlie Rivel, presentats tots dos pel nostre Karoli, tots ells més jovenets i parlant castellà, em diuen perque tenien els de la Karampa com a invitats. Llegit el llibre del Jordi, del que ja us he parlat, em concentro en el del Piti. Aquest llibre sembla que el tenia l’ACC, pero no el trobo, exemple de com hem de ser de curosos en custodiar el material que l'APCC tenim i tindrem d’afegit en el futur. Però l’amic Jordi me’l presta i me’l llegeixo com qui diu de cop, com una novel.la policiaca. La pista que menciona el titol es una pista de circ, ésclar; africana es refereix a l’estada al Sud-Àfrica que hi va enrolat en un circ. Que hi fa un català perdut en un circ sudafricà? Crec que la resposta és seguir la seva quimera, una quimera, la de ser trapezista fent el triple salt mortal i saludant com un torero, somnis de quan es tenen vint-i-cinc anys, en el seu cas portats a la realitat al enrolar-se a Paris amb una companyia que li prometen ensenyar-li l’ofici. La companyia fa una estada a Holanda, es contractada a Sud-Africa i cap allà se n’hi va. El llibre es la crònica de la seva estada, passa de trapezista a clown i acròbata a cavall, passa d’un circ cutrillo al millor circ que el pais es pot permetre, descriu la cara mes simpática de la vida interna d‘una companyia i la pitjor cara negra i oculta de les misèries humanes, s’escandalitza de l’appartheid i de la seva justificació biblica que fa la minoria blanca, inclosa la pròpia església protestant que reconeix un unic Déu al qual s’ha de resar en esglésies separades per races, no tant sols dividint blancs de negres sino tambe indis i mestissos. La seva actitut vital es ética, sempre i en tot moment, amb tothom, mantenint una conducta cultivada i integre, fàcil de dir, més dificil de portar a terme en circunstàncies en que quasi tothom que l’envolta, l’empresari, els companys, el public blanc, els falta un bull. Estem d’acord de que s’ha d’estar una mica boig per ficar el cap dintre la gola d’un lleo, com fa el domador, un noiet que sovint va una mica passat de voltes quan fa el seu número? Però el més sorprenent es com sembla que el Piti domini la pista, el tempus del seu numero i de tot l’espectacle, l’alegria que entén ha de transmetre als espectadors, molts d’ells, sobretot els negres, assistents per primera vegada a la vida a un circ o a qualsevol altre espectacle, al viure enmig del no res de la sabana del pais. I per això no sorprén que acabi sent l’eix de l’espectacle i de la companyia, el numero central i centrat. Llegiu-lo si podeu.
Una abraçada
Quim

Benvolguts i benvolgudes en el llarg cami de la vida i del circ: Aneu al Cric, feu-ho saber a tothom i llegiu, si teniu temps per perdre, la meva ressenya de laVISITA AL CIRC CRIC EL DIA DE SANT JOAN DE L’ANY 2005 Per gentilesa del Manel Trias i a traves de la corresponent invitacio, acompanyat esplendidament per la senyora de casa meva i la meva tercera sister, he acudit a veure el Circ Cric a Sant Esteve de Palautordera, el meu poble d’estiu de l’infancia dels anys cinquanta. El circ esta instal.lat, primera sorpresa, en un solar a peu de carretera, davant de l’esglesia, precios edifici del segle XII que us recomano de visitar, primera on anarem a missa despres de la primera comunio, atravessant camps i masies per camins rurals des de Santa Margarita, petit nucli poblacional a pocs quilometres Montseny amunt. Be, no es de mi de qui us volia escriure sino del circ Cric, pero el bon record de l’infancia felic no es separa de la bona onda que m’acompanya durant el gaudi de tot l’espectacle. Que dir? Que escriure que valgui la pena de ser llegit i recordat? No ho se, no en se. Aixi que recordare i plagiare el meu i nostre amic Jordi Jane que titulava un antic article sobre el Cric dient: “un luxe, senyors, un luxe”. Si, un luxe de poder veure, disfrutar, omplir pulmons, entregar-se, participar, riure, somriure, entusiasmar-se, meravellar-se, formar part, rendirse a, compatir, abracar-se a un espectacle, uns artistes, que ens transporten a les oniriques ondes de la senzillesa elevada a categoria d’art, on sembla, erroniament, igual que nomes passa amb les obres dels grans genis, que tot es facil i que un tambe ho podria fer entre amics. Una equilibrista amb tocs humoristics, trapecistes (una noia sola d’una banda i una parella per una altra), un barrista millorable, un malabarista amb un ajudant que mouen nou maces, una parella olimpica sublim, dos equilibristes dins d’un aro doble. I deixo expressament per l’ultim el nostre Tortell, nostre perque ho es, perque es proper, directe, arrelat, popular, o sia, nostre. La puca saltarina, la mosca collonera que te familia i sentiments i potser es refugiada i esta sola i no es pot matar a la babala, el trompon que permet la “serietat” de la musica classica. Tot ell, tot l’espectacle. Jaume-Tortell, no tindries dret a deixar de ser pallasso, de gestionar el Cric, et necessitem, hi tenim dret a seguir-te, el mon esta massa malalt, aquí i alla on cal alegria, alla on et porten els Pallassos sense fronteres, alla on cal solidaritat, o sia a tot arreu. Quina sort! Fins dilluns, sigueu felicos
Quim

Benvolguts i benvolgudes: Avui va d'emocions. Us he de fer una confessio i un agraiment. Us he dit sempre que jo a En Joan Armengol no el vaig coneixer. Fals, completament fals, en Joan Armengol el vaig coneixer molt be, era meu, era part meva. I jo desgraït ho vaig oblidar. Son dos quarts d'onze del mati, d'un dissabte qualsevol. Be qualsevol no, de multiples dissabtes. Estic sentat al sofa, tinc un fill a un costat i l'altre a l'altre. Es quan un es ben felic, això ja ho sabeu els que teniu fills i ho podeu imaginar els altres. Bé, i que més passa? Doncs, passa que a TV2 posen Terra d'escudella, meravellós imaginari televisiu de pocs mitjans (era en blanc i negre) i molta imaginació, molt art i molta direcció, crec del Josep Frigola. El paper de plata era el riu; les serradures, la neu; decorats ens portaven a tots els escenaris, inclosos Els Nibelungs o Les walkiries. Tot el nostre costumari de mites i llegendes, de tot tipus i en qualsevol epoca!! Quina sort viure en un pais que té aquesta riquesa. I els presentadors: l'Anna Vidal (la germana de la qual era professora meva) i el nostre Joan Armengol!!! Ho feien molt be, però molt be, ella era ballarina i al plató, és clar, es movia amb gràcia elegant, de puntetes, com un àngel, n'era de veres. I en Joan se la mirava amb ulls tendres, com un bufó d'una cort mediaval, amb complicitat, amb compenetració. I van ser meus, l'Anna i en Joan, i de cents de mils de nens i nenes, de pares i mares, del pais. I jo no he oblidat el programa que ha acompanyat els meus fills a la seva infancia, registre poètic on n'hi hagi, com Cavall Fort i la Tamborinada i i i ... Pero si he oblidat durant trenta anys que aquesta poesia televisiva tenia un presentador que ha fet mutis abans d'hora, sempre és massa d'hora, abans que jo el pogués saludar a l'APCC. Em i ens queda alguna cinta de video presentant actes de l'ACC, prim, cabells llargs i com jo, amb trenta anys més. Joan perdona el meu oblit. Gràcies Jordi, llegint el teu article de comiat a l'Avui m'has donat la pista. Jo intento correspondre divulgant alguns dels teus articles, son els que el cercador de l'Avui m'ha trobat dels que no tenia dels últims dos anys. Llegir sempre ajuda. Voldria dir més coses dels articles, però ara toquen les emocions.
Una abraçada a cadascú
Quim

Benvolguts i benvolgudes: Fa setmanes que no us escric i ja sabeu que a mi m'agrada de fer-ho. Alguns em dieu que us agrada llegir les meves linees, d'altres em dieu que no ho feu, d'altres no em dieu res, tot fantàstic, diversitat humana. Mai res del que escric (dic o faig) té cap voluntat de molestar a ningú, per acció o omissió. Així que hi torno i qui no ho vulgui llegir que passi de llarg. 1.- RICARD SALVAT: Dilluns dia 23 de maig en Jordi Jané ens va comentar aquest article, l'he trobat, m'ha encantat i us l'envio. El Timbal: 35 anys d'excel·lents estudis escènics Ricard Salvat S'acaben de complir 35 anys d'existència de l'entitat El Timbal, fundada per Anton Font. Fou, creiem, la primera empresa absolutament privada que va dedicar-se a la pedagogia teatral. L'any 1958 s'havia creat l'Escola Teatre Viu, l'any 1960 l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. No eren oficials, però dues entitats cíviques les acolliren: el Cercle de Sant Lluc-ADB la primera i el Foment de les Arts Decoratives la segona. La pionera, per tant, a ser absolutament privada fou la d'Anton Font. Habitualment els pioners solen pagar molt car el seu risc, el seu sentit d'aventura, la seva condició d'obridors de novíssims camins. Però en el món del teatre aquesta condició se sol pagar més car encara de l'habitual. En general, les escoles privades, a casa nostra, duen a terme una feina admirable i excessivament silenciada. En coneixem de molta qualitat. Algunes han creat allò que és lògic, però en el fons gens habitual, en una entitat d'aquest tipus: o sigui, que simplement han creat i creen escola, definint un estil, una manera d'entendre el teatre des del punt de vista tècnic, és clar, però també des de la dimensió ètica, estètica i política. Quan fas càstings entre actors joves, de seguida notes de quina escola venen: El Timbal, Nancy Tuñón, Col·legi del Teatre (i molt en concret Boris Rotenstein) són les que més aviat reconeixes. A mitjans d'aquest mes vaig ser a l'Antic Teatre, un dels espais més carregats d'atmosfera d'aquesta ciutat, per veure el que en deien Tast Escènic 2005. Deixebles d'El Timbal presentaven nou propostes escèniques. Ells dirigien, sembla que també ho havien escrit, ho interpretaven, elegien la música i es posaven els llums. Vaig veure un esquetx molt interessant, Klownofrènia, un altre molt divertit, Plaer a l'oficina, i vaig descobrir sorprenents i joves bèsties de teatre: Cristian, Roger Castro, John Balthazar, Ismael Perea, Carla Lindström, Sara Garcia, etc. En tot moment sorprenia, no solament la seva dicció acurada, sinó sobretot la no gens habitual expressivitat corporal, la dimensió mímica dels personatges. De sobte ballaven i ho feien molt adequadament. En una paraula, com es diu en el món del teatre: "anaven a totes". El Timbal deixa una molt forta empremta en els seus deixebles, una empremta que es reconeix de lluny. És el segell que duen Sergi López, Toni Albà, Toni Mira, Cesc Gelabert, Joan Gràcia, Jordi Vilà, Ariadna Gil, Joel Joan i un llarg etcètera. Anton Font va ser l'introductor del mim contemporani i fou uns dels fundadors d'Els Joglars. Va codirigir i participar en la dramatúrgia dels primers espectacles d'aquesta admirable companyia, durant l'etapa que es va cloure amb La torna. Font ha fet d'actor, de mim, de director, i sempre ha excel·lit en totes i cada una de les feines que li hem vist. Ha estat, és i serà, quan algú el vulgui recuperar, un home de teatre total. Sap que l'art de la paraula, del gest i del moviment és un tot, que en el fons mai no s'hauria de poder destriar, com passa en les grans escoles teatrals orientals. A partir d'un moment es va concentrar en la tasca pedagògica, de manera callada i sabent-se rodejar sempre de professors de primer ordre. Fou el creador dels Festivals Internacionals de Mims de Barcelona (1981-1985) -per què totes aquestes cites s'han perdut?- i fou el creador dels Stages de Formació a Menorca (1976-1985), on intervingueren de Gillian Gregory a Yves Lebreton, passant per Gerard Colins i Pavel Rouwa. En una mena de pressbook que El Timbal ha publicat per commemorar els seus 35 anys, s'hi llegeix: "La iniciativa privada ha assumit durant molts anys cobrir els espais de formació professional al nostre país, i creiem que l'administració té el deure, ara més que mai, de formalitzar i reconèixer oficialment aquest sector de la cultura". Sabem que entitats semblants a El Timbal, amb molts menys anys d'existència, ja han començat, a partir de crèdits reconeguts per la UB, a tenir un cert reconeixement oficial. Pensem en el tracte de favor que reben els deixebles i professors de l'Institut del Teatre. En una ocasió, un alt càrrec de la nostra Diputació em comentà preocupat que un alumne de l'Institut costa més que un de Biologia... Recordant tots aquests fets i aquestes consideracions, creiem que ha arribat el moment de fer justícia a les escoles privades de teatre i, de manera molt especial, a la més antiga de totes, que ha sabut rejovenir-se darrerament gràcies a la gestió eficaç i responsable de Mireia Font i Ricard Boluda. Parlem, és clar, d'El Timbal, que va cap als 36 anys de vida. Ricard Salvat. Dramaturg 2.- Cintes de video: ja vaig fer setmanes enrera una llista de les cintes de l'ACC, la actual és més completa en quantitat i detalls de cada una. L'adjunto a aquest text. Dedicada al Jordi Jané que en farà bon ús. He disfrutat molt, algunes són senzillament genials i m'ha agradat de veure aquells de vosaltres amb l'aspecte de fa 10 o més anys quan tots erem diguem "jovenillos". Seria bó que tots seixanta tres socis hauriem d'entregar constantment una còpia de documents, revistes, articles, fotografies, pel·lícules que tinguem a l'arxiu o anem creant o ens caiguin a les mans, sia en fotocòpia, en disquet, sia en video o Cd o DVD. 3.- Circ Madrano: Gràcies al Genis que les va oferir i al Boni que un cop més va distribuir entrades. Amb el Marcel (i les meves filla i néta) el vam veure a Girona diumenge dia 8 de maig; tot l'espectacle és superb, els camells i els cavalls dirigits per un colombià mitjançant passos de ball fets al mig de la pista (veritat Manel que ens va agradar?), els 12 tigres blancs de la Susan Lacey (només de veure'ls ja és un plaer, no cal que facin res tot i que fan alguns exercicis i un parell d'ells atravessen un cercle de foc i un altre de paper), els tres elefants (el primer surt a la pista tot sol i s'enfila a un taburet sense el propi domador). Però no només els números d'animals sinó també un de teles i un de malabars per dos noiets que després venien les xocolatines eren de primera categoria, un icari que feia botar una pilota que feia enfilar per una espècie d'escala, recolzada en els peus, coronada per una cistella on, com a bon jugador de basket, introduïa la pilota. Diumenge 29 Televisió de Girona va passar una entrevista al Genis, qui m'ha promès documentació pel nostre arxiu. 4.- Soleil: recordeu la meva conversa amb el vicepresident del Soleil i la seva predisposició a saber més del circ a Barcelona, de l'escola i de nosaltres APCC? No li hem respost res, ni sé a qui toca ni amb quin objectiu, però ells es gasten l'1% dels ingressos en sponsoritsar. Potser a la festa de Tiana podem invitar a la gent del Soleil que ens invita a nosaltres com a primer pas. 5.- Ambidextro 37 de gener 2005: parlant del Soleil, a la pàgina 5 hi ha una entrevista amb el Victor Kee, ucrainés, que va fer una classe magistral a Carampa. M'agrada quan explica que l'escola de circ de Kiev era "petita, sense mitjans, sense grans aparells, lluny de la fastuositat de Moscú". Llegiu-la si podeu. A la 38 hi ha un article sobre els atlantes mexicans que des de dalt d'un màstil quatre indis donen tretze voltes cap per avall honorant els déus (4x13=52) i 52 són els anys còsmics en que es divideix el temps. Veure'ls en directe emociona de veres. 6.- Biblioteca de Nou Barris: Suposo que aneu rebent uns triptics que anuncien les noves adquisicions que fan. El Butlleti de l'Ateneu també les publica. El fons que tenen es pot consultar a: www.circostrada.org/index.cfm?fuseaction=R3-2 7.- Macabra: Esperonat, com tots, pel Boni i amb la complicitat del Vicent, vaig anar a la Macabra dimarts 17 de maig a veure la moguda. Impacta, de veres que impacta la serietat amb la que diferents atletes assajen a terra, al trapeci, fan malabars, filferro, diabolo (3 a la vegada). Jo anava, coses de la vida, amb trajo, camisa i corbata, i es van pensar inicialment que jo era un director que volia fer un càsting! Però dijous 19 vaig veure l'espectacle de circ-cabaret, quasi tot ell em va encantar però la sirena Cristina balancejant-se al ritme de les ones és veritablement impactant, en un número massa curt amb l'escenari mullat que no li va permetre lluïr-se tot el que podia. Li vaig escriure unes linees. Els vaig demanar el dossier urbanístic que ens van presentar quan ens van visitar però que no ens van donar, així i tot el vam defensar davant l'ICUB. 8.- Grec: David & Dany Ronaldo el 17 de juliol i l'Escola Òpera Pequín el 5 de juliol al Mercat de les Flors són el més aproximat al circ que he trobat al programa. Podem anar-hi plegats si ens organitzem. 9.- El Punt i l'Avui: Segueixo recopil·lant els articles de El Punt sobre Circ, que inclouen els del nostre Marcel Barrera, últimament dedicats al Festival de Pallasses d'Andorra, el Medrano a Figueres i Girona, i al Trapeci. També el de l'Avui, que em temo no tenir-los tots ja que no en sóc subscriptor. El seu autor, el nostre Jordi, potser un dia ens farà un llistat de les dates. El 3/5 el dedica als "Catalans pel món" i ens explica amb tota claretat els èxits dels nostres Monti i l'Oriolo al Roncalli com a orgull de Catalunya amb el contrasentit de les seves dificultats en el projecte de la carpa itinerant per les nostres terres després de l'èxit obtingut al Forum. El 15 i el 25/5 els dedica al Trapezi, on no he estat. 10.- Circus Klezmer: dia 30 de juny dijous a les 22 al MNAC (també l'endemà divendres 1). Potser ja l'heu vist per les festes de Nadal passat però jo hi aniré dijous 30 amb qui vulgui acompanyar-me. 11. Granada: L'Ivan ens ha fet saber que la seva moguda va per bon camí. Em sembla que en Vicent tenia un reportatge fotogràfic de la festa del 28 d'abril i de les tres carpes instal·lades i tancades. Ens en donaràs una còpia? I per acabar només voldria dir que les jornades de Tiana, sobretot el dissabte, ha d'ésser i serà, el gran dia que ens dediquem, que dediquem al Joan Armengol (sempre cal recordar els que ens han deixat per profit propi, entre altres raons), i que dediquem als que ens envolten. I amb la pena pels fets de Berga, us desitjo el millor.
Quim