EL WEB WWW.BURGUSCIRCUS.COM DEL 15-3-2010 HI HA UN VIDEO DE 5 MINUTS AMB EL NÚMERO DE URSULA BÖTTCHER AMB 10 ÓSSOS BLANCS EN LA SEVA PARTICIPACIÓ EN LA TEMPORADA 1973 AL CIRCX JEAN RICHARD. EM PREGUNTO SI EL COMPANY QUE L'ACOMPANYA EN EL NÚMERO ÉS QUI VA MORIR FRUIT DE L'AGRESSIVITAT DELS MATEIXOS ÓSSOS.
US RECOMANO EL VIDEO, QUE NO ACONSEGUEIXO INCLOURE EN AQUEST POST
dissabte, 27 de març del 2010
URSULA BÖTTCHER, domadora d'óssos
al web www.burguscircus. com del 4/3/2010 hi apareix aquesta fotografia 
JOSÉ ALBERTO TORRES DEL ORBE (-28/2/2009)
JOSÉ ALBERTO TORRES DEL ORBE (-28/2/2009)
www.payasoenrico.com del 2-3-2009
02/03/2009 - José TORRES, ha muerto.
José TORRES (República Dominicana)
El pasado viernes murió en su domicilio en Santo Domingo (República Dominicana), por causas ajenas a su actividad profesional.
José Torres, al que todos recordamos en sus arriesgados ejercicios en “La rueda de la muerte” y en el interior del “Globo” (motos), en sus temporadas en el “Gran Circo Mundial”.
Los que le conocimos, le recordaremos además de haber sido un gran artista, por su carácter amable y sencillo. A su familia y amigos, mi más sentido pésame.
“Enrico”
(información facilitada por mi estimada amiga Marga)
05/03/2009 - PAYASOENRICO.COM
Comunicado sobre la muerte de José-Alb. Torres del Orbe
José TORRES .... una buena persona.
---------------------------------------------------------
La Familia Torres del Orbe y el Grupo de Artista The Torres Brothers Internacional
Le hemos querido enviar este triste mensaje a todas las personas que de una manera u otra se vieron o estuvieron cerca de José Alb. Torres del Orbe un Artista de Circus quien estaba representando el país por 24 años, quien era un hermano especial, amoroso, cariñoso y que solo tenía mensaje de amor y consejo para todo el que estaba a su lado.
Queremos comunicarle la perdida de nuestro preciado familiar y solicito que este domingo 8 de marzo de este año, se unan a nuestro dolor usando una cinta negra o pañuelo negro para despedir su partida, y quiero que digan a toda voz por todo el mundo que en Santo Domingo, Republica Dominicana. desaprensivos mataron a mi nuestros José y queremos que se haga Justicia fue alrededor las 1 ½ de la madrugada del 28 de febrero del 2009 y todavía teniendo las balas y casquillos en balísticas y algunas pista y todavía no han podido dar con el paradero de quienes los mataron.
Dejaron 8 niños huérfanos, sin el sustento que el tenia que enviarles a cada unos de los países donde se encontraban (Philipinas, México y España), José A. Torres estuvo representando y poniendo en alto la Republica Dominicana por 24 años trabajando en diferentes Circus (Fuentes Gasca, Circus Universal, Royal London, Lidia Togni) entre otros visitÓ 34 diferentes países en todo el mundo, hay que reconocer que hemos perdido un gran artista del Péndulo, el Globo de la Muerte y del Alambre alto.
Quisiera que ustedes nos apoyaran en este gran dolor y si pueden mandar las noticias a todos las prensas de los diferentes países nos estarían dando una gran ayuda a ver si aquí en nuestra Rep. Dom., se toma carta en el asunto y se preocupan por hacer las investigaciones requeridas. Lamentablemente la delincuencia esta arropando nuestro país y personas decentes, trabajadoras somos los que estamos sufriendo estos ademanes de personas sin conciencia, sin escrúpulos……
Muchas Gracias.
Lic. Yuderkys Torres
Hermana de José Torres
Rep. Dominicana, Santo Domingo Oeste- D.N
Tel.: (809)922-0922 y (829)914-8417 y (809)-630-4010
Un excelente profesional que vivió arriesgando y haciendo amigos por todo el mundo.
Estoy preparando un álbum en homenaje al amigo José y agradeceré a cuantas personas dispongan de fotos, me las hagan llegar. Muchas gracias.-
"Enrico"
07/03/2009 - payasoenrico.com
Álbum homenaje a José TORRES (República Dominicana)
.... su eterna sonrisa. (archivo: "Lanza RODOGELL")
15 fotos enviadas por “Lanza RODOGELL” el 05/03/09.
http://www.payasoenrico.com/galeria/thumbnails.php?album=134
----------------------------------------------------
Mi agradecimiento al amigo "Lanza", por su colaboración.
"Enrico"
ºººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººº
Amigo de sus amigos ("Gran Circo Mundial")
(archivo: "Lanza RODOGELL")
28/02/2010 - payasoenrico.com
José TORRES, en el recuerdo
Se cumple un año de la trágica muerte de José TORRES
Noelia Soria Pradas, nos recuerda que hoy se cumple el primer aniversario del asesinato de José TORRES.
Un excelente profesional al que tuve el honor de fotografiar durante sus actuaciones en el “Gran Circo Mundial”.
Familiares y amigos le recordaremos siempre.
“Enrico”
www.payasoenrico.com del 2-3-2009
02/03/2009 - José TORRES, ha muerto.
José TORRES (República Dominicana)
El pasado viernes murió en su domicilio en Santo Domingo (República Dominicana), por causas ajenas a su actividad profesional.
José Torres, al que todos recordamos en sus arriesgados ejercicios en “La rueda de la muerte” y en el interior del “Globo” (motos), en sus temporadas en el “Gran Circo Mundial”.
Los que le conocimos, le recordaremos además de haber sido un gran artista, por su carácter amable y sencillo. A su familia y amigos, mi más sentido pésame.
“Enrico”
(información facilitada por mi estimada amiga Marga)
05/03/2009 - PAYASOENRICO.COM
Comunicado sobre la muerte de José-Alb. Torres del Orbe
José TORRES .... una buena persona.
---------------------------------------------------------
La Familia Torres del Orbe y el Grupo de Artista The Torres Brothers Internacional
Le hemos querido enviar este triste mensaje a todas las personas que de una manera u otra se vieron o estuvieron cerca de José Alb. Torres del Orbe un Artista de Circus quien estaba representando el país por 24 años, quien era un hermano especial, amoroso, cariñoso y que solo tenía mensaje de amor y consejo para todo el que estaba a su lado.
Queremos comunicarle la perdida de nuestro preciado familiar y solicito que este domingo 8 de marzo de este año, se unan a nuestro dolor usando una cinta negra o pañuelo negro para despedir su partida, y quiero que digan a toda voz por todo el mundo que en Santo Domingo, Republica Dominicana. desaprensivos mataron a mi nuestros José y queremos que se haga Justicia fue alrededor las 1 ½ de la madrugada del 28 de febrero del 2009 y todavía teniendo las balas y casquillos en balísticas y algunas pista y todavía no han podido dar con el paradero de quienes los mataron.
Dejaron 8 niños huérfanos, sin el sustento que el tenia que enviarles a cada unos de los países donde se encontraban (Philipinas, México y España), José A. Torres estuvo representando y poniendo en alto la Republica Dominicana por 24 años trabajando en diferentes Circus (Fuentes Gasca, Circus Universal, Royal London, Lidia Togni) entre otros visitÓ 34 diferentes países en todo el mundo, hay que reconocer que hemos perdido un gran artista del Péndulo, el Globo de la Muerte y del Alambre alto.
Quisiera que ustedes nos apoyaran en este gran dolor y si pueden mandar las noticias a todos las prensas de los diferentes países nos estarían dando una gran ayuda a ver si aquí en nuestra Rep. Dom., se toma carta en el asunto y se preocupan por hacer las investigaciones requeridas. Lamentablemente la delincuencia esta arropando nuestro país y personas decentes, trabajadoras somos los que estamos sufriendo estos ademanes de personas sin conciencia, sin escrúpulos……
Muchas Gracias.
Lic. Yuderkys Torres
Hermana de José Torres
Rep. Dominicana, Santo Domingo Oeste- D.N
Tel.: (809)922-0922 y (829)914-8417 y (809)-630-4010
Un excelente profesional que vivió arriesgando y haciendo amigos por todo el mundo.
Estoy preparando un álbum en homenaje al amigo José y agradeceré a cuantas personas dispongan de fotos, me las hagan llegar. Muchas gracias.-
"Enrico"
07/03/2009 - payasoenrico.com
Álbum homenaje a José TORRES (República Dominicana)
.... su eterna sonrisa. (archivo: "Lanza RODOGELL")
15 fotos enviadas por “Lanza RODOGELL” el 05/03/09.
http://www.payasoenrico.com/galeria/thumbnails.php?album=134
----------------------------------------------------
Mi agradecimiento al amigo "Lanza", por su colaboración.
"Enrico"
ºººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººº
Amigo de sus amigos ("Gran Circo Mundial")
(archivo: "Lanza RODOGELL")
28/02/2010 - payasoenrico.com
José TORRES, en el recuerdo
Se cumple un año de la trágica muerte de José TORRES
Noelia Soria Pradas, nos recuerda que hoy se cumple el primer aniversario del asesinato de José TORRES.
Un excelente profesional al que tuve el honor de fotografiar durante sus actuaciones en el “Gran Circo Mundial”.
Familiares y amigos le recordaremos siempre.
“Enrico”
JORDI ELIAS I CAMPINS (1912-1972)
JORDI ELIAS I CAMPINS (1912-1972) fou un escriptor polifacètic amb múltiples centres d'interès. Esciptor de llibres i d'articles en diferents diaris barcelonins i revistes locals de tot Catalunya.
Els seus temes preferits foren, en primer lloc, sobre Gaudí, sobre el qual escriví una biografia premiada i publicada per l'Ajuntament de Reus l'any 1952 en motiu del centenari del naixement, treball que ampliat publicà l'any 1961 amb el títol "Gaudí, assaig biogràfic".
Un segon tema d'interès fou el circence com a editor de la revista "Circo" de 1956 a 1962 i autor de diversos llibres, sobre les seves experiències i coneixences durant quasi vint anys.
El tercer tema és la història i geografía de Catalunya. L'any 1965 publicà el llibre Viatge per la costa catalana, descrivint tots els municipis marítims catalans des d'Alcanar fins a Portbou. Completà aquest llibre amb la descripció d'altres 250 pobles, viles i ciutats, en un total de 1.400 pàgines inèdites.
L'Enciclopèdia Catalana recull la seva aportació a la cultura catalana amb una entrada descriptiva. També la GEC menciona el seu pare Josep Elias i Juncosa, precussor de l’olimpisme.
OBRA ESCRITA DE JORDI ELIAS I CAMPINS
A) CIRC
A. 1.- Llibres escrits de circ:
- Elegia del circ, 1954, no publicat, 237 pàgines
- Diálogos en el circo, 1962, 505 pàgines
- 10 anys de circ: 1964, 275 pàgines
- Pinito del oro, una vida en el trapecio, 1968, 80 pàgines
- La capsa de les sorpreses, 1968, el meu preferit, 310 pàgines
- El pallasset, no publicat
A.2. Articles a prensa: aprox 1850 pàgines
Hoja del Lunes, 1955
El Mundo Deportivo, 1956-1970
El Correo Catalán.
Le club du cirque, Paris
1.3 Revista Circ, 58 números, des de 1956 a 1962, 2000 pàgines
Fet un buidatge d’articles, fotos, companyies, artistes i especialitats
A.4 Citacions, des de 1972
B.- GAUDÍ
Llibres publicats de Gaudí:
1952, any del centenari: Gaudi, editat per l’ajuntament de Reus
1961: Gaudí, assaig biogràfic, 289 pàgines
1965: Nova versió ampliada, inèdita
2006: Correcció per Joan Bassegoda, arquitecte.
C) LIBRES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA:
1968: Viatge per la costa catalana, 217 pàgines
1968: Pobles, viles i ciutats; inèdit, 1.400 pàgines
1968: Altafulla, Balaguer, Malgrat i Tàrrega, 4 fascicles de 16 pàgines.
D) Articles a revistes:
- Serra d’Or
- Cavall Fort
- Proa de Palamós
- Recull de Blanes
- Revista de Palafrugell
- Presència
E) Varis:
Historietes ximples, 1965, 265 pàgines
Els seus temes preferits foren, en primer lloc, sobre Gaudí, sobre el qual escriví una biografia premiada i publicada per l'Ajuntament de Reus l'any 1952 en motiu del centenari del naixement, treball que ampliat publicà l'any 1961 amb el títol "Gaudí, assaig biogràfic".
Un segon tema d'interès fou el circence com a editor de la revista "Circo" de 1956 a 1962 i autor de diversos llibres, sobre les seves experiències i coneixences durant quasi vint anys.
El tercer tema és la història i geografía de Catalunya. L'any 1965 publicà el llibre Viatge per la costa catalana, descrivint tots els municipis marítims catalans des d'Alcanar fins a Portbou. Completà aquest llibre amb la descripció d'altres 250 pobles, viles i ciutats, en un total de 1.400 pàgines inèdites.
L'Enciclopèdia Catalana recull la seva aportació a la cultura catalana amb una entrada descriptiva. També la GEC menciona el seu pare Josep Elias i Juncosa, precussor de l’olimpisme.
OBRA ESCRITA DE JORDI ELIAS I CAMPINS
A) CIRC
A. 1.- Llibres escrits de circ:
- Elegia del circ, 1954, no publicat, 237 pàgines
- Diálogos en el circo, 1962, 505 pàgines
- 10 anys de circ: 1964, 275 pàgines
- Pinito del oro, una vida en el trapecio, 1968, 80 pàgines
- La capsa de les sorpreses, 1968, el meu preferit, 310 pàgines
- El pallasset, no publicat
A.2. Articles a prensa: aprox 1850 pàgines
Hoja del Lunes, 1955
El Mundo Deportivo, 1956-1970
El Correo Catalán.
Le club du cirque, Paris
1.3 Revista Circ, 58 números, des de 1956 a 1962, 2000 pàgines
Fet un buidatge d’articles, fotos, companyies, artistes i especialitats
A.4 Citacions, des de 1972
B.- GAUDÍ
Llibres publicats de Gaudí:
1952, any del centenari: Gaudi, editat per l’ajuntament de Reus
1961: Gaudí, assaig biogràfic, 289 pàgines
1965: Nova versió ampliada, inèdita
2006: Correcció per Joan Bassegoda, arquitecte.
C) LIBRES DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA:
1968: Viatge per la costa catalana, 217 pàgines
1968: Pobles, viles i ciutats; inèdit, 1.400 pàgines
1968: Altafulla, Balaguer, Malgrat i Tàrrega, 4 fascicles de 16 pàgines.
D) Articles a revistes:
- Serra d’Or
- Cavall Fort
- Proa de Palamós
- Recull de Blanes
- Revista de Palafrugell
- Presència
E) Varis:
Historietes ximples, 1965, 265 pàgines
dimecres, 24 de març del 2010
ROMERO
www.circusfans.it
TRAGICO INCIDENTE PER LA FAMIGLIA ROMERO
Il circo italiano sconvolto per il tragico incidente che ha colpito duramente la famiglia brasilana Romero, nota in Italia per le tournée con i circhi Lidia Togni e Darix Martini con i loro numeri di bascula e altalena russa
La famiglia Romero era partita questa mattina dall'Inghilterra per raggiungere Il Circo Orfei di Darix Martini che si trova in Sicilia. In una piazzola di sosta un tir guidato da un autista in stato di ebbrezza ha travolto la roulotte in cui si trovavano le donne della famiglia. Cassia, moglie di Romero, è morta sul colpo. Gravissime le condizioni delle altre donne coinvolte nel tragico schianto in Inghilterra.
Anche gli altri componenti della famiglia sarebbero stati ricoverati in stato di shock.
Circusfans si stringe intorno alla famiglia Romero per la quale non esistono parole che possono lenire il dolore inconsolabile.
La famiglia Romero
D.D.
07/03/2010 23.54.30
Aucirque.com Carnet noir : Tito Montoya
Tito Montoya n’a pas survécu aux graves blessures entrainées par sa chute du trapèze le 28 février dernier lors d’une représentation du Walker Brothers circus à Summerville (Caroline du Sud). Gustavo « Tito » Montoya était né en 1972. Son père qui se prénommait aussi Gustavo était Colombien et musicien de cirque.
Tito n’avait que 8 ans lorsque son oncle Jésus Segrera lui proposa de rejoindre sa troupe en 1978 dans l’unité rouge de Ringling. Il passa à la Bleue en 1980 et 1981 avant que sa mère, Bertha Zamudio, lui ordonne de reprendre ses études.
Conscient qu’un numéro de trapèze volant rapporterait plus d’argent qu’une carrière de musicien, le papa Gustavo entreprit de créer sa propre troupe en prenant la place de porteur avec, comme voltigeurs, Tito et ses sœurs Maritza et Janey. En aout 1985, les Vazquez demandèrent à Tito de venir remplacer Rosa, l’épouse de Miguel Vazquez qui souffrait d’une blessure à l’épaule. Avec Tito, il y avait alors dans le numéro quatre artistes tournant un triple régulier : Tito, Milton Zamudio, Felipe et Miguel Vazquez, ce dernier étant, par ailleurs, régulier avec son incroyable quadruple.
Tito Montoya quitta les Vazquez dans le courant de l’année 1986 et travailla, à nouveau, avec son père. Il monta aussi son propre numéro de corde volante et de trapèze. A la fin de 2008, Gino Farfan qui avait un contrat pour le Weihnachts Circus de Heilbronn lui proposa de se joindre à sa troupe. Tito avait abandonné la voltige depuis plus de dix ans mais il tourna, malgré quelques kilos supplémentaires, des doubles sauts périlleux.
L’accident est survenu lors de son numéro de trapèze alors qu’il tentait, en ballant, un échappement par un jarret.
Christian Hamel
www.circusfans.it del 11-3-2010
MORTO IL TRAPEZISTA TITO MONTOYA
Christian Hamel sulle pagine del sito Aucirque.com riporta la notizia della tragica scomparsa del trapezista colombiano Tito Montoya avvenuta a seguito di un brutto incidente al Walker Bros. Circus a Summerville in Carolina del Sud (Stati Uniti) qualche giorno fa.
Durante un numero di trapezino, nell'esercizio che prevede la presa con una gamba Tito avrebbe perso la presa, precipitando al suolo senza protezione.
Tito, che si era esibito nella troupe dei Flying Vazquez e recentemente era tornato, eccezionalmente, al trapezio volante nella troupe dei Farfans, aveva 38 anni.
Un altro lutto che allunga la triste martirologia del circo e che conferma come la vita dell'artista sia assolutamente non priva di rischi e di sacrifici.
Alla famiglia le più sentite condoglianze per il loro inconsolabile dolore.
D.D.
11/03/2010 13.07.12
VINCENZO BISACCIA
VINCENZO BISACCIA (1945-12/3/2010)
www.circusfans.it
IN RICORDO DI
VINCENZO BISACCIA
Apprendiamo solo ora della morte di Vincenzo Bisaccia, avvenuta venerdì scorso.
Riportiamo di seguito un ricordo inviatoci da Davide Padovan, che ringraziamo per la collaborazione.
E' mancato all'affetto dei suoi cari, e dei tanti amici del mondo del circo cui aveva dato tanto, Vincenzo Bisaccia.
Aveva 65 anni ed era ancora un giovanotto in gamba e sempre premuroso per la sua amata famiglia.
Era stato prima ancora che piazzista, geniale segretario interno ed esterno al Circo Miranda Orfei,al Circo di Budapest di Franco Certosimo e di Ugo De Rocchi, all'American Motor Show di Federico De Palma. Molte le famiglie con cui ha lavorato, dai Curatola ai Faggioni, dagli Alessandrini agli Althoff.
Ha lavorato in pista come mago,come cavallerizzo e presentatore. Lascia a chi l'ha conosciuto un vuoto incolmabile da grande appassionato di questo straordinario mondo e da insostituibile e onnipresente papà.
Alle condoglianze di Davide Padovan, si uniscono quelle dello staff Circus Fans.
(mt)
15/03/2010 21.44.32
www.circusfans.it
IN RICORDO DI
VINCENZO BISACCIA
Apprendiamo solo ora della morte di Vincenzo Bisaccia, avvenuta venerdì scorso.
Riportiamo di seguito un ricordo inviatoci da Davide Padovan, che ringraziamo per la collaborazione.
E' mancato all'affetto dei suoi cari, e dei tanti amici del mondo del circo cui aveva dato tanto, Vincenzo Bisaccia.
Aveva 65 anni ed era ancora un giovanotto in gamba e sempre premuroso per la sua amata famiglia.
Era stato prima ancora che piazzista, geniale segretario interno ed esterno al Circo Miranda Orfei,al Circo di Budapest di Franco Certosimo e di Ugo De Rocchi, all'American Motor Show di Federico De Palma. Molte le famiglie con cui ha lavorato, dai Curatola ai Faggioni, dagli Alessandrini agli Althoff.
Ha lavorato in pista come mago,come cavallerizzo e presentatore. Lascia a chi l'ha conosciuto un vuoto incolmabile da grande appassionato di questo straordinario mondo e da insostituibile e onnipresente papà.
Alle condoglianze di Davide Padovan, si uniscono quelle dello staff Circus Fans.
(mt)
15/03/2010 21.44.32
dimarts, 23 de març del 2010
ALEXANDER JOUROV
OLEXANDER JOUROV (1975-18/10/2009)
Del blog de Marcel Barrera
Greu accident d'un jove acròbata durant un assaig al Cirque du Soleil
Marcel | diumenge, 18 d'octubre de 2009 | 12:17h
Un acròbata que s'entrenava a la seu del Cirque du Soleil a Montreal va resultar greument ferit al caure d'un gronxador divendres al matí, i ara es troba entre la vida i la mort a l'Hospital del Sagrat Cor de Montreal, segons publica el web aucirque.com citant fonts del diari digital Rue Fontenac.
El jove artista ucraïnès de 24 anys Olexander Jourov va patir lesions greus al cap després de l’accident i va ser traslladat a l’hospital del Sagrat Cor, on va ser intervingut d'urgència. "Una vegada que ens vam adonar que el seu estat era molt greu, vam traslladar-lo al serveis d’urgències. Quinze minuts després era a l'hospital ", va dir Benoit Garneau, portaveu d'emergències sanitàries. El portaveu del circ, Tania Ormejuste va donar pocs detalls sobre l'accident, i es va limitar a dir que en totes les activitats de formació contínua es prenen mesures per garantir que l’acròbata rebi la millor atenció. Olexander Jourov està vincular al Cirque du Soleil des de juny de 2009.
En el moment de l’accident estava executant la sèrie titulada "The Sun", que fa set anys va estrenar Cirque du Soleil. Es tracta d’un aparell semblant a un gronxador que arriba a fer una rotació de 360 graus. L’artista va caure del gronxador a una alçada de 10 a 15 peus i va colpejar el terra amb el cap. Dos inspectors han investigat durant 16 hores l’accident. "Intentarem entendre el que ha passat i, possiblement, evitar la repetició de fets similars", va dir Pierre Turgeon, portaveu de la investigació.
Mor l’acròbata del Cirque du Soleil Olexander Jourov després de patir un accident
Marcel | diumenge, 18 d'octubre de 2009 | 21:33h
Olexander Jourov, acròbata ucraïnès de només 24 anys, ha mort avui a causa de les greus ferides que li va causar la caiguda que divendres es va fer durant un entrament a les instal•lacions que el Cirque du Soleil té a Montreal, segons informa un teletip de l’agència France Press.
L’artista, que estava enrolat amb el circ quebequès des del mes de juny, va caure d’una altura de cinc metres mentre s’entrenava en una gronxadora russa. L’accident ha commocionat la companyia quebequesa. El seu fundador, Guy Laliberté, ha expressat el condol als pares i a la família de l’artista i ha dit a Ràdio Canadà que tota la companyia està de dol i que aquest drama posa en primer pla el coratge que diàriament han de tenir els artistes de circ. La mort de l’artista coincideix amb la celebració dels 25 anys del Cirque du Soleil.
Del blog de Marcel Barrera
Greu accident d'un jove acròbata durant un assaig al Cirque du Soleil
Marcel | diumenge, 18 d'octubre de 2009 | 12:17h
Un acròbata que s'entrenava a la seu del Cirque du Soleil a Montreal va resultar greument ferit al caure d'un gronxador divendres al matí, i ara es troba entre la vida i la mort a l'Hospital del Sagrat Cor de Montreal, segons publica el web aucirque.com citant fonts del diari digital Rue Fontenac.
El jove artista ucraïnès de 24 anys Olexander Jourov va patir lesions greus al cap després de l’accident i va ser traslladat a l’hospital del Sagrat Cor, on va ser intervingut d'urgència. "Una vegada que ens vam adonar que el seu estat era molt greu, vam traslladar-lo al serveis d’urgències. Quinze minuts després era a l'hospital ", va dir Benoit Garneau, portaveu d'emergències sanitàries. El portaveu del circ, Tania Ormejuste va donar pocs detalls sobre l'accident, i es va limitar a dir que en totes les activitats de formació contínua es prenen mesures per garantir que l’acròbata rebi la millor atenció. Olexander Jourov està vincular al Cirque du Soleil des de juny de 2009.
En el moment de l’accident estava executant la sèrie titulada "The Sun", que fa set anys va estrenar Cirque du Soleil. Es tracta d’un aparell semblant a un gronxador que arriba a fer una rotació de 360 graus. L’artista va caure del gronxador a una alçada de 10 a 15 peus i va colpejar el terra amb el cap. Dos inspectors han investigat durant 16 hores l’accident. "Intentarem entendre el que ha passat i, possiblement, evitar la repetició de fets similars", va dir Pierre Turgeon, portaveu de la investigació.
Mor l’acròbata del Cirque du Soleil Olexander Jourov després de patir un accident
Marcel | diumenge, 18 d'octubre de 2009 | 21:33h
Olexander Jourov, acròbata ucraïnès de només 24 anys, ha mort avui a causa de les greus ferides que li va causar la caiguda que divendres es va fer durant un entrament a les instal•lacions que el Cirque du Soleil té a Montreal, segons informa un teletip de l’agència France Press.
L’artista, que estava enrolat amb el circ quebequès des del mes de juny, va caure d’una altura de cinc metres mentre s’entrenava en una gronxadora russa. L’accident ha commocionat la companyia quebequesa. El seu fundador, Guy Laliberté, ha expressat el condol als pares i a la família de l’artista i ha dit a Ràdio Canadà que tota la companyia està de dol i que aquest drama posa en primer pla el coratge que diàriament han de tenir els artistes de circ. La mort de l’artista coincideix amb la celebració dels 25 anys del Cirque du Soleil.
SLAVA POLUNIN
Del blog de Marcel Barrera
Interessant entrevista de la periodista Teresa Bruna al pallasso Slava
Marcel | divendres, 23 d'octubre de 2009 | 18:02h
El diari Avui publica en la seva edició del 23 d'octubre del 2009 una interessant entrevista al pallasso rus Slava Polunin firmada per la periodista Teresa Bruna. L'artista, que actua fins diumenge al Festival Temporada Alta, a Girona, reflexiona sobre el paper del pallasso, l'origen de les coses, de la neu com a imatge de la vida i de la trobada que organitza amb el nom El Congrés dels Ximplets. A continuació reproduïm l'entrevista.
Slava Polunin és un d'aquells clowns que sorgeixen com perles rares. Va entrar a formar part del Cirque du Soleil l'any 1993 i ja hi va introduir traces del seu Slava's Snowshow, un univers únic en el qual arrossega el públic en la neu i l'atrapa, literalment, amb el seu poder de seducció. Aquests és, doncs, el seu espectacle des de sempre, cada dia diferent. Una creació viva tan minimalista com visual, imprevisible i inclassificable, que ha emocionat prop de 3 milions d'espectadors de diversos punts del món. Fins diumenge és el torn dels de Girona, dins del festival Temporada Alta.
Ja sé que costa, però expliqui'ns una mica l'espectacle...
L'he fet 4.000 vegades i sempre és com conèixer una noia nova! És com una pel·lícula de Fellini, un somni que comença, acaba, de sobte passa alguna cosa... És un joc d'imatges lliures que es relacionen. Per exemple, al principi hi ha algú que es vol penjar i, si estira la corda, a l'altre extrem veu una altra persona que també es vol penjar. l ja ho obliden, perquè l'altre es un món tan interessant, tan gran, que... qui pensa a escanyar-se quan hi ha tantes coses maques al teu voltant?
Hi ha una moralina, doncs...
Al final, una tempesta enorme posa potes enlaire tot el que hi ha a escena. Per a alguns és el punt final que esborra tot el que existia i per a altres és el naixement. Això té relació amb la Rússia d'avui però també arribarà a altres països. És com preguntar al públic si necessita una tempesta per destruir coses o les necessita per crear un món nou i millorar.
I la neu, quin sentit té?
És el vestit de núvia, és el full blanc de paper per a un poeta i, a la vegada, és símbol de mort, de fred. És bellesa i por, és un drama amagat dins d'una imatge de gel. És el símbol de la vida.
Per què cada vegada és diferent?
Perquè no és un espectacle. Jo m'ofereixo i la gent ho rep i serà així mentre pugui oferir misteri. Però no es rep sempre igual. A Anglaterra ho fem més petit, a França més poètic i a Espanya més passional. Generalment, jo començo fent coses mentre em miren i acabem al revés.
I no ha perdut mai el control?
És que no en cal, és ple de llibertat. Només he de reunir gent bona perquè no hi hagi violència.
Defineixi'm el clown
És el metge que cura les nostres ànimes. Tothom veu en ell el que voldria fer i no gosa. Per exemple: un clown veu un munt de plats i els trenca perquè li agrada el soroll que fan. Encara que després els hagi de pagar, el seu desig és mes poderós que els diners. Està content perquè, després del seu xou, la gent entra en harmonia. Ell regala amor perquè en rep.
Per què està trist, de vegades?
Perquè va més enllà, fa tragicomèdia. ¿Saps que lligar el tràgic amb el còmic és una vella tradició russa? Si a la sala hi ha russos i anglesos, una meitat plora i l'altra riu! De petit, quan anava a veure El xicot, de Chaplin, plorava fins a la matinada. I m'agradava. Des de llavors sóc clown.
Al seu espectacle ha construït un món en petit que fa sentir la gent lliure. Pensa que, a poc a poc, pot canviar el món?
No s'ha de canviar ni transformar res, només reconstruir. De petits volíem ser feliços, oi?
Doncs jo intento retornar a la gent el que té a dins, oblidat. Esperem que quan vegin l'espectacle comenci la seva transformació. Als que som dintre ens passa, és com una malaltia que s'encomana. Esperem que arribi ben amunt.
Com tria els actors?
Van venint. Vam començar dos, però, amb el temps, ho trobava avorrit. Ara som 5, 10 o 20. I qui hi vulgui participar! Fa tants anys que funciona que és impossible espatllar-ho. Cada vegada que ve algú nou, el transforma.
Vostè els anomena "els nens".
És que són com nens que juguen, a la companyia està prohibit assajar. Mai segueixen cap regla, són àcrates sense llei ni tradició que tenen com a únic objectiu el plaer, viure el moment. I són feliços perquè és impossible que un clown no sigui feliç després d'aquest xou. És el seu poder.
Què és el Congrés de Ximplets?
Una trobada amb els millors clowns del món que vam fer fa poc. Al principi el públic va acomiadar la lògica i al final tothom celebrava ser ximplet. Els catalans teniu sort, aquí viuen Jango Edwards, Leo Bassi...
I pallasses, la Pepa Plana, l 'Alba Sarraute, ve molt la Nola Rae...
'Doncs l'any que ve repetiré el Congrés per a dones boges. Hi haurà festa de pijames, ball de noces... Que vinguin! Que vingui tothom que tingui coses a dir!
BIDON PIERROT ( 1/1/1954-9/3/2010)
Llegeixo al blog de l’amic Marcel Barrera
http://blocs.mesvilaweb.cat/Marcel
Mor als 56 anys Pierrot Bidon, l’avantguardista del circ francès
Marcel | divendres, 9 de març de 2010 | 19:44h
Pierrot Bidon, un dels principals homes del circ contemporani francès, ha mort a l’edat de 56 anys. Fundador del Cirque Can - 1974 - i Archaos Circus - 1984 -, va crear un total de 10 circs a partir de 1974. Havia treballat amb el director de Laurent Chevallier per muntar el projecte d'una escola de circ a Conakry. Aquest projecte va donar naixement al Circus Baobab, que va visitar el Fòrum de Barcelona l’any 2004. Tot i que emmarcat dins el corrent del circ contemporani francès que aposta per explicar una història i deixar els animals fora de l'escena, el director del circ Baobab creia que els circs tradicionals que traginen animals tenen el seu lloc en el panorama circense sempre i quan tractin les bèsties d'una manera digna. «Són diferents estils de circ, crec que hi ha lloc per a tots dos corrents [el clàssic i el contemporani] si els animals estan ben tractats i han nascut al mateix circ», va explicar Bidon durant una trobada amb la premsa durant la seva estada l’any 2004 a Barcelona. Bidon és conegut en el món del circ com a membre del circ Aligre i fundador de l'Archaos, un circ que expressava amb el seu estil punk i look grunge la violència i la desesperança dels barris marginals. Bidon havia nascut a Le Mans l'1 de gener de 1954.
Carnet noir de www.aucirque.com
Aquestes són les 54 entrades que té el web aucirque.com des de l'any 2005 amb el títol de Carnet noir. Tots descansin en pau:
54 - 13 mars 2010 - Carnet noir : Pierrot Bidon
53 - 11 mars 2010 - Carnet noir : Tito Montoya
52 - 06 mars 2010 - Carnet noir : Ursula Böttcher
51 - 03 mars 2010 - Carnet noir : Herbi Lips
50 - 22 février 2010 - Carnet noir
49 - 28 janvier 2010 - Carnet noir : Ali Hassani
48 - 19 novembre 2009 - Carnet noir : Haddy Enoch
47 - 23 octobre 2009 - Carnet noir : le clown Mousky
46 - 17 octobre 2009 - Carnet Noir
45 - 12 août 2009 - Carnet noir
44 - 20 juin 2009 - Carnet noir
43 - 22 mai 2009 - CARNET NOIR : Nelly Jane BENNEWEIS
42 - 23 janvier 2009 - Carnet Noir, Madame Paulette LOYAL
41 - 15 janvier 2009 - Carnet Noir
40 - 10 janvier 2009 - Carnet Noir
39 - 26 décembre 2008 - Carnet noir
38 - 01 octobre 2008 - Carnet noir : Césare Togni
37 - 27 septembre 2008 - CARNET NOIR : Renzo LARIBLE
36 - 09 septembre 2008 - Carnet noir
35 - 01 septembre 2008 - Carnet noir
34 - 08 août 2008 - Carnet Noir
33 - 27 juillet 2008 - CARNET NOIR : Louis Bernard
32 - 26 juillet 2008 - Carnet Noir
31 - 10 juillet 2008 - Carnet Noir
30 - 11 juin 2008 - Carnet Noir
29 - 21 mai 2008 - Carnet noir
28 - 24 avril 2008 - Carnet noir
27 - 30 mars 2008 - Carnet Noir
26 - 21 février 2008 - Carnet noir : Dodo
25 - 26 janvier 2008 - Carnet noir : Wolfgang Heppner
24 - 04 décembre 2007 - Carnet noir
23 - 23 novembre 2007 - Carnet Noir : Konrad Thurano
22 - 11 octobre 2007 - Carnet Noir : Bocky
21 - 09 octobre 2007 - Carnet noir
20 - 26 septembre 2007 - Carnet noir
19 - 26 juillet 2007 - Carnet noir
18 - 05 mai 2007 - Carnet noir : Willy Togni
17 - 27 avril 2007 - Carnet noir
16 - 11 avril 2007 - Carnet Noir
15 - 02 avril 2007 - Carnet Noir
14 - 25 mars 2007 - Carnet noir
13 - 14 février 2007 - Carnet noir : Thi Jau
12 - 02 octobre 2006 - Carnet noir
11 - 23 septembre 2006 - Carnet noir
10 - 25 février 2006 - Carnet Noir - Rony Jarz
9 - 10 février 2006 - Carnet noir
8 - 07 février 2006 - Carnet noir
7 - 02 janvier 2006 - Carnet noir
6 - 08 décembre 2005 - Carnet noir
5 - 18 octobre 2005 - Carnet noir
4 - 15 juillet 2005 - Carnet noir
3 - 06 juillet 2005 - Carnet noir
2 - 22 mai 2005 - Carnet noir
1 - 06 avril 2005 - Carnet noir
54 - 13 mars 2010 - Carnet noir : Pierrot Bidon
53 - 11 mars 2010 - Carnet noir : Tito Montoya
52 - 06 mars 2010 - Carnet noir : Ursula Böttcher
51 - 03 mars 2010 - Carnet noir : Herbi Lips
50 - 22 février 2010 - Carnet noir
49 - 28 janvier 2010 - Carnet noir : Ali Hassani
48 - 19 novembre 2009 - Carnet noir : Haddy Enoch
47 - 23 octobre 2009 - Carnet noir : le clown Mousky
46 - 17 octobre 2009 - Carnet Noir
45 - 12 août 2009 - Carnet noir
44 - 20 juin 2009 - Carnet noir
43 - 22 mai 2009 - CARNET NOIR : Nelly Jane BENNEWEIS
42 - 23 janvier 2009 - Carnet Noir, Madame Paulette LOYAL
41 - 15 janvier 2009 - Carnet Noir
40 - 10 janvier 2009 - Carnet Noir
39 - 26 décembre 2008 - Carnet noir
38 - 01 octobre 2008 - Carnet noir : Césare Togni
37 - 27 septembre 2008 - CARNET NOIR : Renzo LARIBLE
36 - 09 septembre 2008 - Carnet noir
35 - 01 septembre 2008 - Carnet noir
34 - 08 août 2008 - Carnet Noir
33 - 27 juillet 2008 - CARNET NOIR : Louis Bernard
32 - 26 juillet 2008 - Carnet Noir
31 - 10 juillet 2008 - Carnet Noir
30 - 11 juin 2008 - Carnet Noir
29 - 21 mai 2008 - Carnet noir
28 - 24 avril 2008 - Carnet noir
27 - 30 mars 2008 - Carnet Noir
26 - 21 février 2008 - Carnet noir : Dodo
25 - 26 janvier 2008 - Carnet noir : Wolfgang Heppner
24 - 04 décembre 2007 - Carnet noir
23 - 23 novembre 2007 - Carnet Noir : Konrad Thurano
22 - 11 octobre 2007 - Carnet Noir : Bocky
21 - 09 octobre 2007 - Carnet noir
20 - 26 septembre 2007 - Carnet noir
19 - 26 juillet 2007 - Carnet noir
18 - 05 mai 2007 - Carnet noir : Willy Togni
17 - 27 avril 2007 - Carnet noir
16 - 11 avril 2007 - Carnet Noir
15 - 02 avril 2007 - Carnet Noir
14 - 25 mars 2007 - Carnet noir
13 - 14 février 2007 - Carnet noir : Thi Jau
12 - 02 octobre 2006 - Carnet noir
11 - 23 septembre 2006 - Carnet noir
10 - 25 février 2006 - Carnet Noir - Rony Jarz
9 - 10 février 2006 - Carnet noir
8 - 07 février 2006 - Carnet noir
7 - 02 janvier 2006 - Carnet noir
6 - 08 décembre 2005 - Carnet noir
5 - 18 octobre 2005 - Carnet noir
4 - 15 juillet 2005 - Carnet noir
3 - 06 juillet 2005 - Carnet noir
2 - 22 mai 2005 - Carnet noir
1 - 06 avril 2005 - Carnet noir
Antílops tibetans
Aquesta és la fotografia del poster de la pel·lícula Kekexili
http://en.wikipedia.org/wiki/File:Kekexili_film_poster.jpg
diumenge, 21 de març del 2010
FREDIANI
Aquetes són alguns de les pàgines que escriví el meu pare Jordi Elias i Campins sobre els Frediani:
Frediani, Deu anys de circ, any 1964, pàgines 55, 86, 87, 100, 101.
CIRC NAPOLITÀ - 1959
També passà per Catalunya. L’empresari pertanyia a una vella família de cirquencs: la de Frediani. Ja no acròbata, Nani Frediani no havia pogut abandonar del tot la professió. S’havia fet, per tant, per tal de no enyorar-se massa, director de cine.
El Napolità no era pas un circ important, amb un programa per enlluernar. Era un programa, però, ben conjuminat, àdhuc amb uns telèpates. Es pogué descobrir, encara, una altra novetat: la del debut en les pistes de circ d’un artista, Gümer, funàmbul.
El número fort del programa era el dels 4 Gini, acròbates. Els Gini són uns altres Frediani: Sacha, la seva muller – amb aparences de nena – i dos fills grandassassos. Tots els Frediani són acròbates purs, o sigui que actuen sense aparells. També n’és Sacha, per tant. I el seu número, molt prodigat per les sales de festa, era en el Napolità atracció.
---
Pel món, de Frediani, sense voler-los cap mal, n'hi ha més que un foc no en cremaria. Molts germans i tots ells amb molts fills: la història de mai no acabar. Tots, encara, fan acrobàcia. Vés a distingir-los uns dels altres. Pel Victòria, a finals de l'any 1962, passaren tres Frediani. Fem-los, tot i que es tracti d'una gota d'aigua en un mar, la fitxa. Eren Arturo, Sacha i Coccolino. Arturo és fill de Nani, tal com Sacha o sigui Emilio. Coccolino, en realitat Reginaldo, és cosí d'ells, fill d'Adolfo. Coccolino, però, a més de cosí, és cunyat. Per a fer-ho bé es casà amb Bicki o Herminia, germana dels altres dos.
Els 3 Frediani, al Victòria, feien, és clar, els acròbates. Ho havien amanit bé. El número era de ball acrobàtic. Hi havia, per tant, tanta comèdia i pantomima, americanització, com lliçó acrobàtica pura. Però posats a fer els acròbates, quin art i quin domini, quina saviesa! Quina resurrecció més refulgent, gràcies als acròbates joves i experts, dels vells temps, aquells temps de la gran ufana dels exercicis circencs!
Els tres nois, vestits d'americana, feien algunes imitacions, algunes pantomimes: uns gàngsters, uns artistes lesionats, les formes diverses de saludar. També ací passaven la prova airosament. Són bons comediants, còmics i dramàtics, i en són per saber donar al gest i a l'expressió la primacia deguda. Un rictus, una actitud, un moviment bastaven per a crear un clima hilarant o patètic. Però després venien els salts i les cabrioles. Ja no hi havia mixtificació. I els Frediani donaven la mesura plena, de l'escola més rigorosa i pura. Dansarins, havien d'endolcir el gest, arrodonir-lo. Sabien ben bé com havien de moure els braços. Quantes hores hauran passat bo i estudiant ball! I han assolit que el gest sigui amable sense afeminar-se, graciós i de plena virilitat. La lliçó acrobàtica que seguia no necessitava cap aparell. Ells són acròbates sobre la catifa o sigui dels de l'acrobàcia neta i pelada. I salten prodigiosament, en un estil madur i fecond: salts dificilissims, complicats, d'un gran mèrit i exigents d'unes grans facultats atlètiques.
Es igual que els Frediani que vegem anunciats siguin uns o uns altres. Tots resulten igualment bons, igualment sensacionals. Dir-se Frediani, d'acord amb el conegut slogan comercial, és sinònim de qualitat.
---
Una vegada separats, Antonet va fer parella amb Beby. Quin altre, Beby! Havia participat en una cosa única: la columna a tres sobre cavall. Si: Beby es deia Frediani. Es per la columna a tres, sobretot, que els Frediani tenen un lloc segur en la història mundial del circ. I, ja no apte per a les acrobàcies, després d'haver rebut moltes trompades i haver quedat àdhuc amb les cames deformades, Beby va derivar cap a l’august. Amb Antonet féu, a Barcelona mateix, molta forrolla. La parella fou considerada la millor del moment. Eren els anys trenta i tants. Després, Antonet va morir. Beby ho féu molts anys després, al 1958, als 70 d'edat. S'havia, simplement, sobreviscut. La seva època millor fou aquella en què formà parella amb Antonet. Insistim-hi: el paper del cara blanca és decisiu.
Arxiu de la cortesia
Elegia del circ, any 1954
El pallàs Antonet no resultà un cas aïllat, excepcional, d’un italià incorporat a la vida barcelonina. D’altres italians, a més d’ell, s’han instal•lat definitivament a la nostra ciutat, o en una altra població catalana, a la qual han convertit en la segona pàtria. Tals els casos, entre les famílies circences més conegudes, dels Briatore i dels Frediani, totes dues d’una llarga història a les pistes.
Ja ha estat dit que Antonet estava emparentat amb els Briatore, degut a què els dues germanes Jarque s’havien casat l’una amb el pallàs i l’altra amb Pietro Briatore. Tots els d’aquesta família, per tradició d’ofici, havien estat grans artistes: acròbates, saltadors, malabaristes a cavall. Es distingí Robert Briatore, de fama mundial, especialitzat en malabars, de primer a cavall i després a terra. Més que ell, encara, adquiriren la celebritat Alex i Rico, oncle i nebot, pallassos, i, per la preparació gimnàstica, artistes complets. Rico, l’enfarinat, o sigui Enrico Briatore, a més de setanta anys, viu a València, amb una filla, retirat de la professió. El seu oncle Alex, o sigui Alexandro Briatore, amb qui havia fet sempre parella, acomboia encara, als vuitanta anys, els seus fills per les pistes de tots els països europeus. Els cinc fills del vell august, uns malabaristes excepcionals, perpetuen, a través del nom D’Angolys, l’antiga família circenca.
Cal no confondre Alex Briatore, august, amb Alex Bugny, clown, conegut en el món cirquenc, igualment com el seu homònim, pel simple nom de pla abreujat. El segon Alex, francès, encara en ple treball, és el company actual de Polo Rivels, august, fill segon del vell Andreu.
Cosines dels D’Angolys, Elvira i Elena Briatore, acròbates, malabaristes, dansarines, músiques, acusen el rigor artístic de l’escola familiar. Amb la mare, Consol Jarque, cunyada d’Antonet, s’han afincat, amb tanta asiduitat com els contractes els ho permeten, al carrer de Comte de l’Assalt. Quan han d’allunyar-se de la pàtria adoptiva, només somnien en tornar-hi, segures de trobar-hi el millor recés. Ben cert que la costum de viatjar les podria fer sentir desarrelades de pertot arreu, o enyoroses, com a màxim, del país de l’origen familiar. Als dinou mesos d’edat, l’una d’elles ja havia sortit a la pista, vestida de marquesa, en una pantomima infantil. Als dos anys tot just acomplerts, la seva germana ja treballava a Rússia, en un ball apatx. Després de conèixer minuciosament tot Europa, no han trobat cap agombol millor que el de la ciutat catalana, de la qual llur pare ja s’havia enamorat. Es inútil de saber la nacionalitat legal que posseeixen i el país exacte on, casualment, veieren la primera llum. Elles se senten barcelonines, tal com se’n sent la seva mare, de família castellana, i com se’n sentia el pare, tan barcelonitzat com el seu cunyat i compatriota Antonet.
La família Frediani, tan antiga com la Briatore, és, però, molt més extensa. Willy Frediani, germà del pallàs Beby, company d’Antonet, havia tingut deu fills: Zizine, Regina, Hugo, Adolf, Pola, Francesc, Humbert, Willy, Americo i Sacha. Gairebé tots ells encara treballen, com a clowns, equilibristes, saltadors. Zizine, per exemple, era l’un dels millors saltadors a la batuda que ha existit, així com un gran barrista, saltador a terra i finalment pallàs. Tots els germans, tal com ell, tenien una aptitud enciclopèdica, sobressortint en tots els aspectes. Les acrobàcies a cavall, per exemple, eren molt remarcables. La columna a tres, creació d’ells, sobre la bèstia al galop, no ha estat després repetida per ningú.
Aquesta família, tan extensa, amb tots els germans casats, i gairebé tots ells amb artistes de circ, dóna lloc als encreuaments familiars, entre gent de totes les nacionalitats, tan comuns en l’ambient cirquenc. Regina, per exemple, mullerada en primeres núpcies amb el pallàs Paco Busto, i en segones amb Willy Parrish, és cunyada de Charlie Rivel, casat amb una germana del pallàs desaparegut.
Beby, o sigui Aristodemo Frediani, gairebé retirat, havia estat un artista complet, bo en totes les especialititats: acròbata, saltador, genet. De menut, també iniciat en el treball de clown, ja treballava en els trapezis. A més dels salts i de l’equilibri, s’especilitzà, en l’acrobàcia a cavall. Amb el seu germà, crearen la columna a tres i, d’un cavall a l’atre, feia el doble salt mortal, per caure a les espatlles del portor, o el mateix salt, igualment doble, des de les espatlles del portor, per caure on havia sortit. Mentre Willy es convertí en director de circ, casat amb una artista francesa d’ascendència noble, qui no ha tingut fills, Beby, s’acredità, principalment, com a august. En la vida privada era alegre i amic de la facècia, amb un rostre molt dúctil, d’una gran movilitat. A la pista, el treball era com un joc: li agradava de contar les experiències del carrer, improvitzar sobre qualsevol tema, començar un diàleg festiu sense saber com continuaria. Antonet, més amic del mètode, havia de fer a vegades mil cabrioles per seguir-li la vena humorística. El seu geni de pallàs, tanmateix, li permetia de salvar els escolls i demostrar, a la pista, que l’avinença entre els artistes era perfecta.
Entre tots els germans Frediani, escampats del món, tenen vint-i-tres fills. L’un d’ells, Hugolino, encara molt jove, fill d’Amèrico, resideix a Barcelona, junt amb el seu pare, i treballa amb malabars. Un oncle d’ell, Francesc, retirat ja de la pista, s’ha sentit, com d’altres italians, vinculat del tot a la vida catalana. A Mataró, en diversos col•legis de la localitat, exerceix el professorat de gimnàsia, apart de l’entrenament cirquenc a uns quants deixebles. Viu amb la seva mare, ja molt vella, la muller – andalusa – i una filla, i amb els estalvis ha pogut adquirir una petita caseta confortable. Enlloc d’esgotar les possibilitats físiques fins al final, va preferir de retirar-se a temps, apte encara pels treballs menys durs que el de la pista. En la columna de tres, sobre el cavall, havia fet, de primer, d’àgil, i, més tard, de base. Havia treballat en els jocs icaris, com a jockei, en els equilibris. Com a saltador, havia arribat a fer, a la pista, quatre voltes completes amb flips-flaps, i, a vegades, cinc. L’únic paper pel qual no es sentia apte era el de pallàs. Amic de la tabola, alegre, es sentia, tanmateix, ple de timidesa quan havia de sortir a la pista amb la cara pintada.
Mataró, on ja havia viscut el seu pare, va ésser preferida a cap ciutat italiana, a la qual no es sentia lligat. Amb gent de la localitat, un fabricant i un metge, va casar les dues filles més grans, ara mares de família, una vegada hagueren fet un pas breu, i amb facultats excel•lents, per les pistes de circ. En retirar-se i en casar les noies, no va voler que la filla més petita seguís la professió de la família, i ella és ara una adolescent que segueix uns estudis i que no té cap contacte amb el circ. De cara a l’idioma de relació familiar, el seu cas, típic com d’altres, és gairebé un guirigall: ell es italià; la mare parla el francès; la muller, que no procedeix del circ, el castellà; la nena, el català. El garbuix d’idiomes té la solució natural: el castellà, l’idioma de la muller.
Barcelona, i els seus encontorns, ha estat fidel a la fama. No ha desmentit, una vegada més, el títol d’arxiu de la cortesia. Diversos italians, enlloc de sentir nostàlgia de la pàtria veritable, han volgut reposar a les terres catalanes, sempre acollidores per la gent de totes les procedències.
«TRAPEZI».
Americana. Estrenada l'any 1957.
Autènticament, una pel•lícula de circ. Pot haver-hi, en alguna de les seves parts, la utilització lícita dels recursos dels estudis. Està rodada, no obstant, gairebé en la seva totalitat, en el mateix Cirque d'Hiver de París, no utilitzats, només, com a aixopluc, el bastiment i la pista sinó la mateixa companyia d'un dels seus programes, elevada a protagonista en col•lectiu. El circ no apareix, així, esporàdicament, com a teló de fons de qualsevol comèdia, sinó continuament, en extensió i en profunditat, complet. L'aprofitament del tema, a més, no es limita a l'espectacularitat de la funció, sinó que arriba, amb no menor benefici, fins a la visió dels assaigs, amb la pista invadida pels artistes més diversos, i àdhuc fins a les minúcies habitualment desconegudes per l'espectador.
Només en començar, com si es tractés de la coberta il•lustrada d’un llibre, apareix un número de trapezis volants, deslligat de l’acció que seguirà. Els trapezistes executen en llur plasticitat definitiva, alguns vols després del viatge, i les mans de l’àgil troben, sempre a punt, les del portor. L’espectacle no és, tanmateix, en tota la seva durada, benigne. El risc és en el circ constant, i la tragèdia resulta sempre possible. La introducció de la pel•lícula, així, no es limita a proporcionar bellesa sinó que aporta també sobresalt. El primer salt no ha resultat complet i l’àgil, no agafat, no acaba el viatge feliçment sinó precipitat a la xarxa des de gran alçària i àdhuc rebotat a terra.
Entrat en la pel•licula, el recinte i la pista aporten els seus elements propis: elefants voluminosos que obstrueixen la porta d'entrada, féres que aprenen exercicis nous, malabaristes que llencen accessoris. Uns acròbates al llit elàstic — autènticament els Arriola — mostren breument llurs habilitats. Entre altres exercicis, no complets, realitzen un mortal amb pirueta.
Un dels protagonlstes, Tony Curtis, interpreta el paper d'un circenc amb aptitud múltiple. Com a diversió humorística, salta a terra — rondada, flip-flaps, mortal — i executa cabrioles prodigioses en aprofitar una instal•lació de barres. Després, a la pista, realitzarà un mortal ajudat, o sigui amb un peu posat a les mans entrecreuades d'un base. «Serà un geni», declara el seu mestre, «Té fusta». El circenc, encara aprenent, no aspira a poc. El seu objectiu, allò que ha motivat el viatge des d'Amèrica, és el triple salt mortal del trapezi al portor.
No s'interrompen les aparicions d'artistes i de fragments del treball respectiu: cavalls en llibertat, fins a setze, que evolucionen a parelles; acrobàcies a cavall; una ecuyère, dreta sobre la grupa, que salva l'obstacle d'un cercle encès. Els trapezis volants, amb tot, constituiran una vegada més el principal element utilitzat. L'àgil, en els assaigs i durant la representació, ja
—175—
revela una aptitud fenomenal. Executa — en realitat doblat pels Codreano — el doble mortal i el mortal amb pirueta, amb doble pirueta en efectuar el viatge de retorn. El mortal és, després, doble i mig, a romandre agafat pels turmells. Les mans del portor, amb la possibilitat d'atrapar les del que vola, són, a continuació, suprimides, i l'àgil haurà d'agafar-se, amb major difi-
—176—
cultat, a una barra, subjectada pel que es troba cappervall. El voltejador, tot i això, executa un mortal amb pirueta i després un doble mortal, sempre amb la doble pirueta al retorn i, amb la col•laboració de l'àgil femení, la passada simultània, i contrària, i el retorn alhora a la banquina, agafats els dos àgils en el mateix travesser.
Després de l'augment de l'emoció argumental, s'arriba al final perseguit: el triple mortal. En realitat, la visió de l'exercici roman incompleta i només es veu, amb tota certesa, un doble mortal continuat, afegit a la presa de munyons. L'exercici, només assolit en la història del circ per poquíssimes formacions, té a la pel•lícula diverses superposicions de dificultats: una gran càrrega emotiva entre els executants, produïda per rivalitats perllongades fins al darrer moment; eliminació de la xarxa i instal•lació a la pista d'artistes en moviment, destorbadors; absència de cap mena d'assaig o sigui una impreparacíó total per a la proesa. Una vegada més, així, es sacrifica la versemblança. Els americans són fidels als mitjans que sempre han utilitzat. La qüestió és que allò que presentin faci bonic i que, a més, emocioni. Per engalipar els que miren no vé d'un pam.
Executat el salt, una sola vegada, el portor, Burt Lancaster, abandona, dramàticament, el circ i la professió. La seva fugida, per un carrer amb un final indeterminat, només té un espectador: un nan del circ. Mut i sense mitjans per evitar el desastre, el testimoni, obligat a la pista a un treball grotesc, resulta útil per a insistir una vegada més en el tòpic. El bufó, aquesta vegada en una dimensió física disminuïda, té el cor tendre i les llàgrimes, quan convé, a punt, plenes de pietat.
Durant l'acció, per tal d'acréixer l'interès dramàtic, un comparsa, un cavallista, rebota contra el túnel de les féres. Malgrat la poca violència del cop, el túnel és trencat i per l'obertura s'escabulleix un lleó. L'escena, amb una breu aparició del domador Mick Stevenson o Henry Dantés, no té cap justificació lògica. Totes les porcions d'un túnel posseeixen, universalment, lligams i candaus, i les previsions són suficients no únicament per resistir els cops lleus del passavolant sinó àdhuc les empentes furioses de les féres. El cinema americà, però, engega una vegada més les boles sense engaltar i a qui no agradi que s'hi posi fulles.
Gina Lollobrígida, encarregada del paper de trapezista, no sabé comprendre el personatge. Preocupada, segons el seu estil i d'acord amb la seva missió cinematogràfica, només per l’exhibició de la figura resulta culpable d'atemptar contra el principi antiexhibicionista del circ i contra la seva base antieròtica. L'habillament, amb grans escots, apretat i breu, no és el característic de les circenques. Cap professional del circ, altrement, no assajaria amb sabates de taló. les cames a l'aire i malicioses mitges de malla altes fins a la cintura.
S'ha obsequiat a Gina, a més, sense cap justificació, amb una fama d'actriu, quan ella, en realitat, enlloc d'actriu, és només una dona amb l'expressió agradable, exhibidora pròdiga del seu escot i que, en lloc d'interpretar papers diferents, roman sempre fidel a sl mateixa, és a dir, a un únic persónatge. En «Trapezi», particularment, dona un rendiment pobre, insegur. En les escenes que tenen com a fons la pista i el llit elàstic, Gina no sap situar-se i actuar amb naturalitat. El seu treball resulta afectat, artificiós, sense cap aplom. No sap ni resoldre el petit problema de les salutacions. Ella, com a intèrpret, està sempre vessada cap endins. Quan ha d'obrir-se, quan ha de saludar, per exemple, com una noia del circ, no sap com posar-s'hi, i els resultats del joc interpretatiu són, com sempre, pobríssims.
La causa darrera d'aquesta pobresa és la seva manca d'humilitat, humilitat típica entre les del circ. La bellesa de la forma humana, ignorada
---177—
per les circenques, arriba àdhuc a destorbar — tal és el cas de Gina - a les de l’art cinematogràfic. L’actriu, exhibicionista, es sap contemplada i quan no pot actuar segons el seu estil preferit - en la primera meitat de “Trapezi» per exemple - la seva desorientació és completa, mancada com es troba de la ingenuïtat col•lectiva de les noies del circ.
Cal posar-se, per tant, en guàrdia contra atreviments que no són comuns. El circ disposa del cos humà - anomenat temple de l’ànima - com a vehicle per a un treball, com a simple mitjà per a una finalitat dinàmica. Per les del circ, el cos és l’esclau i l'enemic, al qual, sovint, lluny d'estimar-lo, se'l tem per l'amenaça d'una traició.
Burt Lancaster si: tingué el paper que li esqueia. En altres pel•lícules ja havia demostrat les seves dots acrobàtiques, superiors àdhuc a les del llegendari Douglas Fairbanks. Acròbata veritable, antic circenc, Lancaster es trobà en "Trapezi" com el peix a l’aigua. Ell, a més, és un bon actor, sempre diferent i sempre un home - lleig - que fa de bon mirar. El contrast amb Gina, mala actriu i presumida, resultà evident.
En el doblatge figuraren alguns circencs coneguts: Fermhin Bouglione, domador, aquesta vegada de lleons. gros i tranquil, sempre vestit de carrer i àdhuc amb barret ciutadà; Marquis, ensinistrador de cavalls en llibertat; Nino Frediani. malabarista, fill de Zizine; la seva germana Georgette doble de Gina en els exercicis a la corda; Maryse Begary, trapezista en exercicis de força, també doble de Gina.
Frediani, Deu anys de circ, any 1964, pàgines 55, 86, 87, 100, 101.
CIRC NAPOLITÀ - 1959
També passà per Catalunya. L’empresari pertanyia a una vella família de cirquencs: la de Frediani. Ja no acròbata, Nani Frediani no havia pogut abandonar del tot la professió. S’havia fet, per tant, per tal de no enyorar-se massa, director de cine.
El Napolità no era pas un circ important, amb un programa per enlluernar. Era un programa, però, ben conjuminat, àdhuc amb uns telèpates. Es pogué descobrir, encara, una altra novetat: la del debut en les pistes de circ d’un artista, Gümer, funàmbul.
El número fort del programa era el dels 4 Gini, acròbates. Els Gini són uns altres Frediani: Sacha, la seva muller – amb aparences de nena – i dos fills grandassassos. Tots els Frediani són acròbates purs, o sigui que actuen sense aparells. També n’és Sacha, per tant. I el seu número, molt prodigat per les sales de festa, era en el Napolità atracció.
---
Pel món, de Frediani, sense voler-los cap mal, n'hi ha més que un foc no en cremaria. Molts germans i tots ells amb molts fills: la història de mai no acabar. Tots, encara, fan acrobàcia. Vés a distingir-los uns dels altres. Pel Victòria, a finals de l'any 1962, passaren tres Frediani. Fem-los, tot i que es tracti d'una gota d'aigua en un mar, la fitxa. Eren Arturo, Sacha i Coccolino. Arturo és fill de Nani, tal com Sacha o sigui Emilio. Coccolino, en realitat Reginaldo, és cosí d'ells, fill d'Adolfo. Coccolino, però, a més de cosí, és cunyat. Per a fer-ho bé es casà amb Bicki o Herminia, germana dels altres dos.
Els 3 Frediani, al Victòria, feien, és clar, els acròbates. Ho havien amanit bé. El número era de ball acrobàtic. Hi havia, per tant, tanta comèdia i pantomima, americanització, com lliçó acrobàtica pura. Però posats a fer els acròbates, quin art i quin domini, quina saviesa! Quina resurrecció més refulgent, gràcies als acròbates joves i experts, dels vells temps, aquells temps de la gran ufana dels exercicis circencs!
Els tres nois, vestits d'americana, feien algunes imitacions, algunes pantomimes: uns gàngsters, uns artistes lesionats, les formes diverses de saludar. També ací passaven la prova airosament. Són bons comediants, còmics i dramàtics, i en són per saber donar al gest i a l'expressió la primacia deguda. Un rictus, una actitud, un moviment bastaven per a crear un clima hilarant o patètic. Però després venien els salts i les cabrioles. Ja no hi havia mixtificació. I els Frediani donaven la mesura plena, de l'escola més rigorosa i pura. Dansarins, havien d'endolcir el gest, arrodonir-lo. Sabien ben bé com havien de moure els braços. Quantes hores hauran passat bo i estudiant ball! I han assolit que el gest sigui amable sense afeminar-se, graciós i de plena virilitat. La lliçó acrobàtica que seguia no necessitava cap aparell. Ells són acròbates sobre la catifa o sigui dels de l'acrobàcia neta i pelada. I salten prodigiosament, en un estil madur i fecond: salts dificilissims, complicats, d'un gran mèrit i exigents d'unes grans facultats atlètiques.
Es igual que els Frediani que vegem anunciats siguin uns o uns altres. Tots resulten igualment bons, igualment sensacionals. Dir-se Frediani, d'acord amb el conegut slogan comercial, és sinònim de qualitat.
---
Una vegada separats, Antonet va fer parella amb Beby. Quin altre, Beby! Havia participat en una cosa única: la columna a tres sobre cavall. Si: Beby es deia Frediani. Es per la columna a tres, sobretot, que els Frediani tenen un lloc segur en la història mundial del circ. I, ja no apte per a les acrobàcies, després d'haver rebut moltes trompades i haver quedat àdhuc amb les cames deformades, Beby va derivar cap a l’august. Amb Antonet féu, a Barcelona mateix, molta forrolla. La parella fou considerada la millor del moment. Eren els anys trenta i tants. Després, Antonet va morir. Beby ho féu molts anys després, al 1958, als 70 d'edat. S'havia, simplement, sobreviscut. La seva època millor fou aquella en què formà parella amb Antonet. Insistim-hi: el paper del cara blanca és decisiu.
Arxiu de la cortesia
Elegia del circ, any 1954
El pallàs Antonet no resultà un cas aïllat, excepcional, d’un italià incorporat a la vida barcelonina. D’altres italians, a més d’ell, s’han instal•lat definitivament a la nostra ciutat, o en una altra població catalana, a la qual han convertit en la segona pàtria. Tals els casos, entre les famílies circences més conegudes, dels Briatore i dels Frediani, totes dues d’una llarga història a les pistes.
Ja ha estat dit que Antonet estava emparentat amb els Briatore, degut a què els dues germanes Jarque s’havien casat l’una amb el pallàs i l’altra amb Pietro Briatore. Tots els d’aquesta família, per tradició d’ofici, havien estat grans artistes: acròbates, saltadors, malabaristes a cavall. Es distingí Robert Briatore, de fama mundial, especialitzat en malabars, de primer a cavall i després a terra. Més que ell, encara, adquiriren la celebritat Alex i Rico, oncle i nebot, pallassos, i, per la preparació gimnàstica, artistes complets. Rico, l’enfarinat, o sigui Enrico Briatore, a més de setanta anys, viu a València, amb una filla, retirat de la professió. El seu oncle Alex, o sigui Alexandro Briatore, amb qui havia fet sempre parella, acomboia encara, als vuitanta anys, els seus fills per les pistes de tots els països europeus. Els cinc fills del vell august, uns malabaristes excepcionals, perpetuen, a través del nom D’Angolys, l’antiga família circenca.
Cal no confondre Alex Briatore, august, amb Alex Bugny, clown, conegut en el món cirquenc, igualment com el seu homònim, pel simple nom de pla abreujat. El segon Alex, francès, encara en ple treball, és el company actual de Polo Rivels, august, fill segon del vell Andreu.
Cosines dels D’Angolys, Elvira i Elena Briatore, acròbates, malabaristes, dansarines, músiques, acusen el rigor artístic de l’escola familiar. Amb la mare, Consol Jarque, cunyada d’Antonet, s’han afincat, amb tanta asiduitat com els contractes els ho permeten, al carrer de Comte de l’Assalt. Quan han d’allunyar-se de la pàtria adoptiva, només somnien en tornar-hi, segures de trobar-hi el millor recés. Ben cert que la costum de viatjar les podria fer sentir desarrelades de pertot arreu, o enyoroses, com a màxim, del país de l’origen familiar. Als dinou mesos d’edat, l’una d’elles ja havia sortit a la pista, vestida de marquesa, en una pantomima infantil. Als dos anys tot just acomplerts, la seva germana ja treballava a Rússia, en un ball apatx. Després de conèixer minuciosament tot Europa, no han trobat cap agombol millor que el de la ciutat catalana, de la qual llur pare ja s’havia enamorat. Es inútil de saber la nacionalitat legal que posseeixen i el país exacte on, casualment, veieren la primera llum. Elles se senten barcelonines, tal com se’n sent la seva mare, de família castellana, i com se’n sentia el pare, tan barcelonitzat com el seu cunyat i compatriota Antonet.
La família Frediani, tan antiga com la Briatore, és, però, molt més extensa. Willy Frediani, germà del pallàs Beby, company d’Antonet, havia tingut deu fills: Zizine, Regina, Hugo, Adolf, Pola, Francesc, Humbert, Willy, Americo i Sacha. Gairebé tots ells encara treballen, com a clowns, equilibristes, saltadors. Zizine, per exemple, era l’un dels millors saltadors a la batuda que ha existit, així com un gran barrista, saltador a terra i finalment pallàs. Tots els germans, tal com ell, tenien una aptitud enciclopèdica, sobressortint en tots els aspectes. Les acrobàcies a cavall, per exemple, eren molt remarcables. La columna a tres, creació d’ells, sobre la bèstia al galop, no ha estat després repetida per ningú.
Aquesta família, tan extensa, amb tots els germans casats, i gairebé tots ells amb artistes de circ, dóna lloc als encreuaments familiars, entre gent de totes les nacionalitats, tan comuns en l’ambient cirquenc. Regina, per exemple, mullerada en primeres núpcies amb el pallàs Paco Busto, i en segones amb Willy Parrish, és cunyada de Charlie Rivel, casat amb una germana del pallàs desaparegut.
Beby, o sigui Aristodemo Frediani, gairebé retirat, havia estat un artista complet, bo en totes les especialititats: acròbata, saltador, genet. De menut, també iniciat en el treball de clown, ja treballava en els trapezis. A més dels salts i de l’equilibri, s’especilitzà, en l’acrobàcia a cavall. Amb el seu germà, crearen la columna a tres i, d’un cavall a l’atre, feia el doble salt mortal, per caure a les espatlles del portor, o el mateix salt, igualment doble, des de les espatlles del portor, per caure on havia sortit. Mentre Willy es convertí en director de circ, casat amb una artista francesa d’ascendència noble, qui no ha tingut fills, Beby, s’acredità, principalment, com a august. En la vida privada era alegre i amic de la facècia, amb un rostre molt dúctil, d’una gran movilitat. A la pista, el treball era com un joc: li agradava de contar les experiències del carrer, improvitzar sobre qualsevol tema, començar un diàleg festiu sense saber com continuaria. Antonet, més amic del mètode, havia de fer a vegades mil cabrioles per seguir-li la vena humorística. El seu geni de pallàs, tanmateix, li permetia de salvar els escolls i demostrar, a la pista, que l’avinença entre els artistes era perfecta.
Entre tots els germans Frediani, escampats del món, tenen vint-i-tres fills. L’un d’ells, Hugolino, encara molt jove, fill d’Amèrico, resideix a Barcelona, junt amb el seu pare, i treballa amb malabars. Un oncle d’ell, Francesc, retirat ja de la pista, s’ha sentit, com d’altres italians, vinculat del tot a la vida catalana. A Mataró, en diversos col•legis de la localitat, exerceix el professorat de gimnàsia, apart de l’entrenament cirquenc a uns quants deixebles. Viu amb la seva mare, ja molt vella, la muller – andalusa – i una filla, i amb els estalvis ha pogut adquirir una petita caseta confortable. Enlloc d’esgotar les possibilitats físiques fins al final, va preferir de retirar-se a temps, apte encara pels treballs menys durs que el de la pista. En la columna de tres, sobre el cavall, havia fet, de primer, d’àgil, i, més tard, de base. Havia treballat en els jocs icaris, com a jockei, en els equilibris. Com a saltador, havia arribat a fer, a la pista, quatre voltes completes amb flips-flaps, i, a vegades, cinc. L’únic paper pel qual no es sentia apte era el de pallàs. Amic de la tabola, alegre, es sentia, tanmateix, ple de timidesa quan havia de sortir a la pista amb la cara pintada.
Mataró, on ja havia viscut el seu pare, va ésser preferida a cap ciutat italiana, a la qual no es sentia lligat. Amb gent de la localitat, un fabricant i un metge, va casar les dues filles més grans, ara mares de família, una vegada hagueren fet un pas breu, i amb facultats excel•lents, per les pistes de circ. En retirar-se i en casar les noies, no va voler que la filla més petita seguís la professió de la família, i ella és ara una adolescent que segueix uns estudis i que no té cap contacte amb el circ. De cara a l’idioma de relació familiar, el seu cas, típic com d’altres, és gairebé un guirigall: ell es italià; la mare parla el francès; la muller, que no procedeix del circ, el castellà; la nena, el català. El garbuix d’idiomes té la solució natural: el castellà, l’idioma de la muller.
Barcelona, i els seus encontorns, ha estat fidel a la fama. No ha desmentit, una vegada més, el títol d’arxiu de la cortesia. Diversos italians, enlloc de sentir nostàlgia de la pàtria veritable, han volgut reposar a les terres catalanes, sempre acollidores per la gent de totes les procedències.
«TRAPEZI».
Americana. Estrenada l'any 1957.
Autènticament, una pel•lícula de circ. Pot haver-hi, en alguna de les seves parts, la utilització lícita dels recursos dels estudis. Està rodada, no obstant, gairebé en la seva totalitat, en el mateix Cirque d'Hiver de París, no utilitzats, només, com a aixopluc, el bastiment i la pista sinó la mateixa companyia d'un dels seus programes, elevada a protagonista en col•lectiu. El circ no apareix, així, esporàdicament, com a teló de fons de qualsevol comèdia, sinó continuament, en extensió i en profunditat, complet. L'aprofitament del tema, a més, no es limita a l'espectacularitat de la funció, sinó que arriba, amb no menor benefici, fins a la visió dels assaigs, amb la pista invadida pels artistes més diversos, i àdhuc fins a les minúcies habitualment desconegudes per l'espectador.
Només en començar, com si es tractés de la coberta il•lustrada d’un llibre, apareix un número de trapezis volants, deslligat de l’acció que seguirà. Els trapezistes executen en llur plasticitat definitiva, alguns vols després del viatge, i les mans de l’àgil troben, sempre a punt, les del portor. L’espectacle no és, tanmateix, en tota la seva durada, benigne. El risc és en el circ constant, i la tragèdia resulta sempre possible. La introducció de la pel•lícula, així, no es limita a proporcionar bellesa sinó que aporta també sobresalt. El primer salt no ha resultat complet i l’àgil, no agafat, no acaba el viatge feliçment sinó precipitat a la xarxa des de gran alçària i àdhuc rebotat a terra.
Entrat en la pel•licula, el recinte i la pista aporten els seus elements propis: elefants voluminosos que obstrueixen la porta d'entrada, féres que aprenen exercicis nous, malabaristes que llencen accessoris. Uns acròbates al llit elàstic — autènticament els Arriola — mostren breument llurs habilitats. Entre altres exercicis, no complets, realitzen un mortal amb pirueta.
Un dels protagonlstes, Tony Curtis, interpreta el paper d'un circenc amb aptitud múltiple. Com a diversió humorística, salta a terra — rondada, flip-flaps, mortal — i executa cabrioles prodigioses en aprofitar una instal•lació de barres. Després, a la pista, realitzarà un mortal ajudat, o sigui amb un peu posat a les mans entrecreuades d'un base. «Serà un geni», declara el seu mestre, «Té fusta». El circenc, encara aprenent, no aspira a poc. El seu objectiu, allò que ha motivat el viatge des d'Amèrica, és el triple salt mortal del trapezi al portor.
No s'interrompen les aparicions d'artistes i de fragments del treball respectiu: cavalls en llibertat, fins a setze, que evolucionen a parelles; acrobàcies a cavall; una ecuyère, dreta sobre la grupa, que salva l'obstacle d'un cercle encès. Els trapezis volants, amb tot, constituiran una vegada més el principal element utilitzat. L'àgil, en els assaigs i durant la representació, ja
—175—
revela una aptitud fenomenal. Executa — en realitat doblat pels Codreano — el doble mortal i el mortal amb pirueta, amb doble pirueta en efectuar el viatge de retorn. El mortal és, després, doble i mig, a romandre agafat pels turmells. Les mans del portor, amb la possibilitat d'atrapar les del que vola, són, a continuació, suprimides, i l'àgil haurà d'agafar-se, amb major difi-
—176—
cultat, a una barra, subjectada pel que es troba cappervall. El voltejador, tot i això, executa un mortal amb pirueta i després un doble mortal, sempre amb la doble pirueta al retorn i, amb la col•laboració de l'àgil femení, la passada simultània, i contrària, i el retorn alhora a la banquina, agafats els dos àgils en el mateix travesser.
Després de l'augment de l'emoció argumental, s'arriba al final perseguit: el triple mortal. En realitat, la visió de l'exercici roman incompleta i només es veu, amb tota certesa, un doble mortal continuat, afegit a la presa de munyons. L'exercici, només assolit en la història del circ per poquíssimes formacions, té a la pel•lícula diverses superposicions de dificultats: una gran càrrega emotiva entre els executants, produïda per rivalitats perllongades fins al darrer moment; eliminació de la xarxa i instal•lació a la pista d'artistes en moviment, destorbadors; absència de cap mena d'assaig o sigui una impreparacíó total per a la proesa. Una vegada més, així, es sacrifica la versemblança. Els americans són fidels als mitjans que sempre han utilitzat. La qüestió és que allò que presentin faci bonic i que, a més, emocioni. Per engalipar els que miren no vé d'un pam.
Executat el salt, una sola vegada, el portor, Burt Lancaster, abandona, dramàticament, el circ i la professió. La seva fugida, per un carrer amb un final indeterminat, només té un espectador: un nan del circ. Mut i sense mitjans per evitar el desastre, el testimoni, obligat a la pista a un treball grotesc, resulta útil per a insistir una vegada més en el tòpic. El bufó, aquesta vegada en una dimensió física disminuïda, té el cor tendre i les llàgrimes, quan convé, a punt, plenes de pietat.
Durant l'acció, per tal d'acréixer l'interès dramàtic, un comparsa, un cavallista, rebota contra el túnel de les féres. Malgrat la poca violència del cop, el túnel és trencat i per l'obertura s'escabulleix un lleó. L'escena, amb una breu aparició del domador Mick Stevenson o Henry Dantés, no té cap justificació lògica. Totes les porcions d'un túnel posseeixen, universalment, lligams i candaus, i les previsions són suficients no únicament per resistir els cops lleus del passavolant sinó àdhuc les empentes furioses de les féres. El cinema americà, però, engega una vegada més les boles sense engaltar i a qui no agradi que s'hi posi fulles.
Gina Lollobrígida, encarregada del paper de trapezista, no sabé comprendre el personatge. Preocupada, segons el seu estil i d'acord amb la seva missió cinematogràfica, només per l’exhibició de la figura resulta culpable d'atemptar contra el principi antiexhibicionista del circ i contra la seva base antieròtica. L'habillament, amb grans escots, apretat i breu, no és el característic de les circenques. Cap professional del circ, altrement, no assajaria amb sabates de taló. les cames a l'aire i malicioses mitges de malla altes fins a la cintura.
S'ha obsequiat a Gina, a més, sense cap justificació, amb una fama d'actriu, quan ella, en realitat, enlloc d'actriu, és només una dona amb l'expressió agradable, exhibidora pròdiga del seu escot i que, en lloc d'interpretar papers diferents, roman sempre fidel a sl mateixa, és a dir, a un únic persónatge. En «Trapezi», particularment, dona un rendiment pobre, insegur. En les escenes que tenen com a fons la pista i el llit elàstic, Gina no sap situar-se i actuar amb naturalitat. El seu treball resulta afectat, artificiós, sense cap aplom. No sap ni resoldre el petit problema de les salutacions. Ella, com a intèrpret, està sempre vessada cap endins. Quan ha d'obrir-se, quan ha de saludar, per exemple, com una noia del circ, no sap com posar-s'hi, i els resultats del joc interpretatiu són, com sempre, pobríssims.
La causa darrera d'aquesta pobresa és la seva manca d'humilitat, humilitat típica entre les del circ. La bellesa de la forma humana, ignorada
---177—
per les circenques, arriba àdhuc a destorbar — tal és el cas de Gina - a les de l’art cinematogràfic. L’actriu, exhibicionista, es sap contemplada i quan no pot actuar segons el seu estil preferit - en la primera meitat de “Trapezi» per exemple - la seva desorientació és completa, mancada com es troba de la ingenuïtat col•lectiva de les noies del circ.
Cal posar-se, per tant, en guàrdia contra atreviments que no són comuns. El circ disposa del cos humà - anomenat temple de l’ànima - com a vehicle per a un treball, com a simple mitjà per a una finalitat dinàmica. Per les del circ, el cos és l’esclau i l'enemic, al qual, sovint, lluny d'estimar-lo, se'l tem per l'amenaça d'una traició.
Burt Lancaster si: tingué el paper que li esqueia. En altres pel•lícules ja havia demostrat les seves dots acrobàtiques, superiors àdhuc a les del llegendari Douglas Fairbanks. Acròbata veritable, antic circenc, Lancaster es trobà en "Trapezi" com el peix a l’aigua. Ell, a més, és un bon actor, sempre diferent i sempre un home - lleig - que fa de bon mirar. El contrast amb Gina, mala actriu i presumida, resultà evident.
En el doblatge figuraren alguns circencs coneguts: Fermhin Bouglione, domador, aquesta vegada de lleons. gros i tranquil, sempre vestit de carrer i àdhuc amb barret ciutadà; Marquis, ensinistrador de cavalls en llibertat; Nino Frediani. malabarista, fill de Zizine; la seva germana Georgette doble de Gina en els exercicis a la corda; Maryse Begary, trapezista en exercicis de força, també doble de Gina.
Antílops tibetans
No es tracta d'un post de circ, però voldria deixar ben clar que a les persones que ens agrada el circ també estimem els animals: vaig un post copiant la cita a Wikipedia de KEKEXILI, actual parc tibetà de protecció dels antílops, perseguits pel seu pèl quasi fins la extinció:
Kekexili: Mountain Patrol
From Wikipedia, the free encyclopedia
Kekexili: Mountain Patrol
(可可西里)
The Kekexili film poster.
Directed by Lu Chuan
Produced by Du Yang
Wang Zhonglei
Written by Lu Chuan
Starring Qi Liang
Tobgyal (Duo Bujie)
Music by Zai Lao
Cinematography Cao Yu
Distributed by China:Huayi Brothers
United Kingdom:Axiom Films
United States:IDP Distribution
Release date(s) China:October 1, 2004
United States: April 14, 2006
United Kingdom: September 29, 2006
Running time 90 min
Country ChinaLanguage Mandarin, Tibetan
Budget US$1.2 million (est.)
Kekexili: Mountain Patrol (Chinese: 可可西里; pinyin: Kěkěxīlǐ) (ཨ་ཆེན་གངས་རྒྱལ། in Tibetan) is a 2004 film by Chinese director Lu Chuan (陆川) that depicts the struggle between vigilante rangers and bands of poachers in the remote Tibetan region of Kekexili (Hoh Xil). It was inspired by the documentary Balance by Peng Hui.
Despite its realistic, detached style, the film evokes the dramatic Western genre in several ways. This includes the portrayal of a masculine, harsh way of life and culture of honour at the frontier of civilization; but also the depiction of a rugged, majestic landscape (captured to great effect by cinematographer Cao Yu) that becomes a star of the film. This characterization is made explicit when the characters profess their love for their homeland, whose very name evokes "beautiful mountains, beautiful maidens" to them.
Contents
The film opens with the summary execution of a patrol member by poachers and then follows, in quasi-documentary style, reporter Ga Yu (played by Qi Liang) who is sent from Beijing to investigate. In Kekexili he meets Ritai (played by Tibetan actor Tobgyal, or Duo Bujie in Mandarin) at the Sky burial of the deceased patrol member. Ritai is the leader of the vigilantes who, despite poverty and the lack of any government support, roam the land to protect the endangered Tibetan antelope from extinction. Admitted into the patrol, Ga becomes a sort of embedded journalist in the hunt for the poachers across Kekexili.
The patrol team hunts down a family of poachers and learns from them the whereabouts of their gunman and leader. But the long journey means they can no longer afford to follow on with the entire team and captured poachers. They release the poachers and send one of the cars, driven by Liu Dong, back with the injured and sick team members to the hospital. He did not have sufficient funds for the medical fee and Ritai tells him to sell some antelope skins to raise the money. Ga questioned the sales of antelope skins and learns from Ritai that they have received no funds from the government for at least a year.
The two remaining vehicles continue the search but one of them breaks down. Ritai ask them to wait for the other car to return and pick them up, but severe weather forces them to trek their way home. Liu Dong, travelling alone on the way back to join Ritai with his vehicle fully stocked with supplies, is swallowed by quick sand when his vehicle gets stuck.
Ritai and Ga finally finds the gunman and leader. But, outnumbered and outgunned, Ritai is killed by the poacher. Ga is free to go as he is not a patrol member. Ritai's body is brought back home for a Sky burial.
Subtitles at the end of the movie states that Ga, stunned by the atrocities, writes a stunning report in Beijing which alerted the government of the problems in Kekexili and banned the poaching of Tibetan antelopes. Foreign countries also banned the import of antelope skins. Antelope numbers grow back to 30,000 at the time of the movie's release.
Production history
The film was shot on location in Kekexili, in both Mandarin and Tibetan languages. Except for the two leads Qi and Tobgyal, all of the cast is made of Tibetan amateur actors. Despite the low budget, development benefited from much corporate support, being funded in majority by Columbia Pictures, Warner Bros. and Canon.
The harsh conditions took their toll on the film crew with several members falling ill, including director Lu. Also Alex Graf, production manager from Columbia Pictures, was killed on location in a car accident at age 32.[1]
In order to re-enact the shooting death of a Tibetan Antelope, the filmmakers acquired a Mongolian Gazelle (a second-class protected species under Chinese law) from a nearby reserve, affixed Tibetan antelope antlers to it, and then shot the animal to death on-screen while two cameras rolled. According to lead actor Zhang Lei, the crew was upset about this—as some of the crew had grown affectionate towards the animal actor. The animal was later buried.[2]
Reception
Kekexili was among the very few Mainland Chinese films to win the Golden Horse Award in Taiwan's Golden Horse Film Festival, in 2004.[3][4] It also won the Special Jury Prize at the Tokyo International Film Festival in the same year.
The film had a profound impact in China in bringing attention the region and the plight of its inhabitants and endangered species. This led the Chinese government to offer much-delayed support to the protection of local species, and played a large part in the proposal of the Tibetan antelope as a candidate for official mascot of the 2008 Summer Olympics.
Awards and nominations
• Golden Horse Film Festival, 2004
o Best Picture
o Best Cinematography — Cao Yu
o Best Director — Lu Chuan (nominated)
o Best Actor — Duo Bujie (nominated)
o Best Original Screenplay — Lu Chuan (nominated)
• Tokyo International Film Festival, 2004
o Special Jury Prize
o Grand Prix (nominated)
• Golden Rooster Awards, 2005
o Best Film (shared with On the Mountain of Tai Hang)
• Berlin International Film Festival, 2005
o Don Quixote Award
• Sundance Film Festival, 2005
o Grand Jury Prize (nominated)
• Huabiao Film Awards, 2005
o Outstanding Film
o Outstanding Director — Lu Chuan
• Hong Kong Film Awards, 2006
o Best Asian Film
See also
• Kekexili (region)
References
1. ^ "Director's cut appeals to the heart". China Daily. 2004-10-28. http://www2.chinadaily.com.cn/english/doc/2004-10/28/content_386441.htm. Retrieved 2007-05-11.
2. ^ Personal interview with lead actor Zhang Lei.
3. ^ China Daily Staff (2004-12-05). "Golden Horse award goes to mainland movie Kekexili". China Daily. http://www2.chinadaily.com.cn/english/doc/2004-12/05/content_397379.htm. Retrieved 2007-05-11.
4. ^ Another mainland winner of the Taiwanese award was Jiang Wen's In the Heat of the Sun in 1996.
External links
• Kekexili: Mountain Patrol at National Geographic
• Kekexili: Mountain Patrol at the Internet Movie Database
• Kekexili: Mountain Patrol at Allmovie
• Kekexili: Mountain Patrol at Rotten Tomatoes
• Kekexili: Mountain Patrol at Metacritic
• Kekexili: Mountain Patrol at Box Office Mojo
Si l'he vist, espero que us hagi agradat i emocionat com a mi. Si no l'heu vist, us recomno no pareu de córrer fins a fer-ho.
Kekexili: Mountain Patrol
From Wikipedia, the free encyclopedia
Kekexili: Mountain Patrol
(可可西里)
The Kekexili film poster.
Directed by Lu Chuan
Produced by Du Yang
Wang Zhonglei
Written by Lu Chuan
Starring Qi Liang
Tobgyal (Duo Bujie)
Music by Zai Lao
Cinematography Cao Yu
Distributed by China:Huayi Brothers
United Kingdom:Axiom Films
United States:IDP Distribution
Release date(s) China:October 1, 2004
United States: April 14, 2006
United Kingdom: September 29, 2006
Running time 90 min
Country ChinaLanguage Mandarin, Tibetan
Budget US$1.2 million (est.)
Kekexili: Mountain Patrol (Chinese: 可可西里; pinyin: Kěkěxīlǐ) (ཨ་ཆེན་གངས་རྒྱལ། in Tibetan) is a 2004 film by Chinese director Lu Chuan (陆川) that depicts the struggle between vigilante rangers and bands of poachers in the remote Tibetan region of Kekexili (Hoh Xil). It was inspired by the documentary Balance by Peng Hui.
Despite its realistic, detached style, the film evokes the dramatic Western genre in several ways. This includes the portrayal of a masculine, harsh way of life and culture of honour at the frontier of civilization; but also the depiction of a rugged, majestic landscape (captured to great effect by cinematographer Cao Yu) that becomes a star of the film. This characterization is made explicit when the characters profess their love for their homeland, whose very name evokes "beautiful mountains, beautiful maidens" to them.
Contents
The film opens with the summary execution of a patrol member by poachers and then follows, in quasi-documentary style, reporter Ga Yu (played by Qi Liang) who is sent from Beijing to investigate. In Kekexili he meets Ritai (played by Tibetan actor Tobgyal, or Duo Bujie in Mandarin) at the Sky burial of the deceased patrol member. Ritai is the leader of the vigilantes who, despite poverty and the lack of any government support, roam the land to protect the endangered Tibetan antelope from extinction. Admitted into the patrol, Ga becomes a sort of embedded journalist in the hunt for the poachers across Kekexili.
The patrol team hunts down a family of poachers and learns from them the whereabouts of their gunman and leader. But the long journey means they can no longer afford to follow on with the entire team and captured poachers. They release the poachers and send one of the cars, driven by Liu Dong, back with the injured and sick team members to the hospital. He did not have sufficient funds for the medical fee and Ritai tells him to sell some antelope skins to raise the money. Ga questioned the sales of antelope skins and learns from Ritai that they have received no funds from the government for at least a year.
The two remaining vehicles continue the search but one of them breaks down. Ritai ask them to wait for the other car to return and pick them up, but severe weather forces them to trek their way home. Liu Dong, travelling alone on the way back to join Ritai with his vehicle fully stocked with supplies, is swallowed by quick sand when his vehicle gets stuck.
Ritai and Ga finally finds the gunman and leader. But, outnumbered and outgunned, Ritai is killed by the poacher. Ga is free to go as he is not a patrol member. Ritai's body is brought back home for a Sky burial.
Subtitles at the end of the movie states that Ga, stunned by the atrocities, writes a stunning report in Beijing which alerted the government of the problems in Kekexili and banned the poaching of Tibetan antelopes. Foreign countries also banned the import of antelope skins. Antelope numbers grow back to 30,000 at the time of the movie's release.
Production history
The film was shot on location in Kekexili, in both Mandarin and Tibetan languages. Except for the two leads Qi and Tobgyal, all of the cast is made of Tibetan amateur actors. Despite the low budget, development benefited from much corporate support, being funded in majority by Columbia Pictures, Warner Bros. and Canon.
The harsh conditions took their toll on the film crew with several members falling ill, including director Lu. Also Alex Graf, production manager from Columbia Pictures, was killed on location in a car accident at age 32.[1]
In order to re-enact the shooting death of a Tibetan Antelope, the filmmakers acquired a Mongolian Gazelle (a second-class protected species under Chinese law) from a nearby reserve, affixed Tibetan antelope antlers to it, and then shot the animal to death on-screen while two cameras rolled. According to lead actor Zhang Lei, the crew was upset about this—as some of the crew had grown affectionate towards the animal actor. The animal was later buried.[2]
Reception
Kekexili was among the very few Mainland Chinese films to win the Golden Horse Award in Taiwan's Golden Horse Film Festival, in 2004.[3][4] It also won the Special Jury Prize at the Tokyo International Film Festival in the same year.
The film had a profound impact in China in bringing attention the region and the plight of its inhabitants and endangered species. This led the Chinese government to offer much-delayed support to the protection of local species, and played a large part in the proposal of the Tibetan antelope as a candidate for official mascot of the 2008 Summer Olympics.
Awards and nominations
• Golden Horse Film Festival, 2004
o Best Picture
o Best Cinematography — Cao Yu
o Best Director — Lu Chuan (nominated)
o Best Actor — Duo Bujie (nominated)
o Best Original Screenplay — Lu Chuan (nominated)
• Tokyo International Film Festival, 2004
o Special Jury Prize
o Grand Prix (nominated)
• Golden Rooster Awards, 2005
o Best Film (shared with On the Mountain of Tai Hang)
• Berlin International Film Festival, 2005
o Don Quixote Award
• Sundance Film Festival, 2005
o Grand Jury Prize (nominated)
• Huabiao Film Awards, 2005
o Outstanding Film
o Outstanding Director — Lu Chuan
• Hong Kong Film Awards, 2006
o Best Asian Film
See also
• Kekexili (region)
References
1. ^ "Director's cut appeals to the heart". China Daily. 2004-10-28. http://www2.chinadaily.com.cn/english/doc/2004-10/28/content_386441.htm. Retrieved 2007-05-11.
2. ^ Personal interview with lead actor Zhang Lei.
3. ^ China Daily Staff (2004-12-05). "Golden Horse award goes to mainland movie Kekexili". China Daily. http://www2.chinadaily.com.cn/english/doc/2004-12/05/content_397379.htm. Retrieved 2007-05-11.
4. ^ Another mainland winner of the Taiwanese award was Jiang Wen's In the Heat of the Sun in 1996.
External links
• Kekexili: Mountain Patrol at National Geographic
• Kekexili: Mountain Patrol at the Internet Movie Database
• Kekexili: Mountain Patrol at Allmovie
• Kekexili: Mountain Patrol at Rotten Tomatoes
• Kekexili: Mountain Patrol at Metacritic
• Kekexili: Mountain Patrol at Box Office Mojo
Si l'he vist, espero que us hagi agradat i emocionat com a mi. Si no l'heu vist, us recomno no pareu de córrer fins a fer-ho.
dissabte, 20 de març del 2010
Slava Polunin
Una setmana després de veure l'espectacle Snowshow del pallasso Slava Polunin al teatre Coliseum de Barcelona, encara no sé si aquest fet m'ha passat realment o estic sotmès i sumergit en un somni del que no he despertat. Però visualitzo un munt de contrastos de formes i colors (l'Slava el veig vestit de groc i els seus ajudants de verd amb gran orelleres amb ales horitzontals caminant com a pingüins, tots ells amb uns sabatots propis del paper que representen), de moviments (no apren mai quiets) i de silencis onírics (no diuen res però ho insinuen tot amb el gest i la mirada), em veig rodejat d'altres espectadors com jo embolicats per una gran malla de telaranya, captius en aquest somni. També em veig convertit com els altres espectadors en nen que intercanvia complicitat amb l'escenari i els seus pallassos, i ens tirem mútuament pel cap milions de volves de neu disfressades de confetti prèviament caigudes del cel (serà del cel de teatre que no deu tenir sostre, o realment en té?) i ens responem mútuament amb un somriure de complicitat, mentre com nens joiosos donem manotades a unes pilotes gegantines de tots colors que volen cel amunt fins a caure de nou als nostres braços enlairats. Espectacle rodat per trenta països, inclosa la Temporada Alta gironina de l'any passat, i vist per milions d'espectadors que s'han emocionat al tornar a la seva infància. Jo, content, de ser un d'ells. Us recomano el catàleg amb magnífiques logrades fotografies que reflexen aquesta pluja de colors i moviment.
què és un pallasso? una nena de nou anys ho explica
Ahir, 18 de març, llegeixo al número 1143 de Cavall Fort, immillorable revista d' educació cívica, una gran definicó de que és un pallasso, escrita per una nena de Sabadell, ciutat que m'és emocionalment ben propera, de nom Judit Mei:
El pallasso
Entra tot pengim-penja,
i amb posat de voler gresca;
de roba n'hi sobra un pam;
de sabates, quina llesca.
Fa carotes, babarotes
possegolles i pessics.
Fa ganyotes i llengotes
i abraçades als amics.
JUDIT MEI GISBERT
9 anys, Sabadell
Felicitats, Judit
El pallasso
Entra tot pengim-penja,
i amb posat de voler gresca;
de roba n'hi sobra un pam;
de sabates, quina llesca.
Fa carotes, babarotes
possegolles i pessics.
Fa ganyotes i llengotes
i abraçades als amics.
JUDIT MEI GISBERT
9 anys, Sabadell
Felicitats, Judit
dimecres, 17 de març del 2010
espectacles que he vist l'any 2009
Espectacles de circ que he vist durant l’any 2009
1.- Marcel Gros: Vaig començar l’any amb en Marcel Gros el 18 de gener.En Marcel Gros, manresà de llarga experiència en espectacles per nens, a qui vaig veure a Tiana l'any 2004, vingué a Palamós, a un teatre que tenim de nom La Gorga, d’antiga història que arranca del segle XIX. Vingué de la Lluna i aterrà galàcticament a l’escenari, on un munt de nens, inclosos els meus néts, el disfruràrem enormement. Un any després els meus néts han volgut repetir, sense aconseguir-ho, però.
2.- El maquinista de La General, de Buster Keaton. L’originalitat del cas fou que tinguerem música en directe. Fou el 8 de febrer i el pianista fou Ferran Martínez Palou, professor de Direcció musical a l’Institut del Teatre de Barcelona. Acompanyà amb acords de la seva creació, sentat davant del piano, les escenes trepidants del jove Keaton, a la vegada descartat com a soldat i heroi de la guerra civil americana, on conduí una màquina de tren amb imaginació, risc i valor per salvar els soldats del seu bàndol i naturalment conquistar la noia.
Érem, doncs, al cinema mut dels anys vint.
3.- Cirque Zavatta: El dia 14 de febrer anàrem amb en Ramon Bech i la seva familia a Perpinyà a veure el circ Zavatta de Roger Flick. Què dir dels tigres blancs que presenta aquest jove domador? Pura delicia, només de veure’ls. Número de ritme ràpid, esplèndit, magestuós.
No he d’oblidar de mencionar la trapecista, de nom oblidat per la meva poca memòria. Però no oblido que féu TRES vegades el passi de corbes a talons, com aquell qui res. No la feren obrir o tancar cap de les dues parts, però igualà o superà Miss Mara, estrella internacional que recalà al Ringling a la dècada dels cinquanta i es passejà a continuació per les nostres terres amb gran èxit .
4.- Festival d’Albacete: Al contrari que l’any anterior, el 2008, no vaig ser a Albacete. La meva recent desvincul•lació de la seva organització m’impedí emocionalment de disfrutar-lo, tot i que molts dels meus amics m’invitaren a acompanyar-los. Gràcies a tots. No deixeu de veure les sobèrbies fotografies del Manel Sala, “Ulls”, membre del jurat de la imatge. Tornarem a parlar d’ell més endavant.
5.- Claret Papiol: El Circ Cric organitzà durant la primavera, jo hi vaig ser el 22 de maig, el Cabaret Coluche els divendres a la carpa permanent situat a les seves instal•lacions de Sant Esteve de Palautordera, poble aïmat que m’acompanyà els estius de la meva infància: en Claret Papiol, insigne personatge, presentà Devos a vos, magnífic text literari d’origen francès, traduit per ell mateix amb l’ajuda de la seva esposa, esplèndidament posat en escena en quan a moviment escènic, gesticulació, veu, i acompanyament musical. Nit molt animada amb un públic entregat, sopar popular de butifarra de pagès, ambient de festa grossa.
6.- Carlo MO: el 25 de juny anàrem a la Sala Muntaner, encara després una segona vegada. L’espectacle era “Colirios de grandeza”, pantomima de les cuirasses que ens posem per dissimular les nostres misèries humanes. Acompanyat de Mr. Di, Carlo Mo fa tots els papers: grandesa escènica, manté captivat el públic cada segon de cada moment. A Carlo Mo ja l’havia vist a “El vaso que colmó la gota", una altra creació personal, ruptura dels nostres móns enquadrats. I també a “Teatro de lo infame”, també amb Mr. Di. No us en perdeu cap.
7.- Teatre Mòbil: A la setmana de Circ de La Bisbal de l’Empordà el mes de juliol, vaig veure el Teatre Mòbil, obra de creació infantil, amb un munt de escenes ràpides per explicar amb tres personatges (inclòs en Marc Fons) una història força visual de gran ritme.
8.- Més La Bisbal: Hi hagué un espectacle nocturn. Més ben dit, hi hagué una nit d’espectacles: començà un numero còmic mà a mà: esplèndit. Un segon número fou aeri: penjats del Castell medieval de la plaça major, una parella vestits de blanc i de negre, feren un ballet tridimensional durant mitja hora que passà en un segon. Com explicitar la màgia dels moviments i les sensacions que produïren? Jo no en sé prou.
Continuà un número còmic de llit elàstic: grans atletes, grans pallassos, primera categoria.
9.- Toti Soler: No serà circ, però és un gran guitarrista. Fou a Palamós el 4 d’octubre amb Lluís Cartes (percussió) i Marc Prat (contrabaix). Ens declarà que era nét d’Alexandre Galí, el pedagog, a qui dedicà una peça.
10.- Titelles Marduix: El 12 d’octubre presentaren “Ifigenia” a Girona, dins de Temporada Alta: la Joana Clusellas (amiga de casa des de fa 50 anys) i en Jordi Pujol posaren en escena un obra sobre un tirà dèspota que entrega la filla per ambició personal. Ens hauria de fer reflexionar èticament.
11.- Urtain: Tampoc serà circ, però el 18 de novembre vaig veure Urtain al teatre Romea, de llarga tradició a la meva joventut dels anys seixanta, remodelat amb encert per Focus. Esplèndida obra, magníficament interpretada per Roberto Álamo. Reflexa la mala vida d’un mal boxejador, rodejat de males persones, en una mala època. El text recrea aquest ambient, magníficament posat en escena amb la il•luminació, escenificació i altres tècniques teatrals, tots elles de primera categoria.
12.- Nelly de l’Equip T de Teatre: és una magnífica comèdia posada en escena pels integrants masculins de la companyia T de Teatre, preparant-se per triomfar en un hipotètic concurs de nous cantants, en aquest cas imitant Nino Bravo. Grans pallassos, els artistes. Frescor, alegria.
13.- Pep Tosar. Sa historia des senyor Sommer, de Peter Suskind, a la Sala Maldà, el 17 de desembre: Text esplèndit també, magníficament declamat, domini de l’escena, teatre íntim: el món vist per un nen, que no entén el món dels adults. Qui l’entén?
14.- El Messïes, de Händel: al Palau de la Música el dia 18, concert de Nadal. Art pur, els solistes, els intèrprets d’instruments, el cor selecte, els 500 membres de les corals, inclosa una gran cosina meva. Emoció en majúscules.
15.- Limbus: Leandre Ribera i companyia: al teatre de l’Ateneu de Nou Barris, 30 de desembre: Un nen veí meu preguntà a la seva àvia si podien tornar a començar, quan l’obra acabà. Millor homenatge, impossible. Circ total, perfecte. M’agradà tot, jo també hauria volgut repetir, sense límit.
16.- Petita feina per pallasso vell: en Claret Papiol, en Monty i en Jordi Martínez broden un text millorable i recreen una entrada de pallassos, la de la ballesta, immillorablement. A la sala Muntaner. Tant de bó sia un espectacle de molta vida. Hi vaig anar amb en Manel Sala “Ulls”. No deixeu de veure les seves fotografies, i ara el seu bloc, de primera categoria mundial. I de fotògrafs de circ, en conec quasi tots els europeus.
Si heu arribat fins aquí, us en dóno les gràcies.
Quim
1.- Marcel Gros: Vaig començar l’any amb en Marcel Gros el 18 de gener.En Marcel Gros, manresà de llarga experiència en espectacles per nens, a qui vaig veure a Tiana l'any 2004, vingué a Palamós, a un teatre que tenim de nom La Gorga, d’antiga història que arranca del segle XIX. Vingué de la Lluna i aterrà galàcticament a l’escenari, on un munt de nens, inclosos els meus néts, el disfruràrem enormement. Un any després els meus néts han volgut repetir, sense aconseguir-ho, però.
2.- El maquinista de La General, de Buster Keaton. L’originalitat del cas fou que tinguerem música en directe. Fou el 8 de febrer i el pianista fou Ferran Martínez Palou, professor de Direcció musical a l’Institut del Teatre de Barcelona. Acompanyà amb acords de la seva creació, sentat davant del piano, les escenes trepidants del jove Keaton, a la vegada descartat com a soldat i heroi de la guerra civil americana, on conduí una màquina de tren amb imaginació, risc i valor per salvar els soldats del seu bàndol i naturalment conquistar la noia.
Érem, doncs, al cinema mut dels anys vint.
3.- Cirque Zavatta: El dia 14 de febrer anàrem amb en Ramon Bech i la seva familia a Perpinyà a veure el circ Zavatta de Roger Flick. Què dir dels tigres blancs que presenta aquest jove domador? Pura delicia, només de veure’ls. Número de ritme ràpid, esplèndit, magestuós.
No he d’oblidar de mencionar la trapecista, de nom oblidat per la meva poca memòria. Però no oblido que féu TRES vegades el passi de corbes a talons, com aquell qui res. No la feren obrir o tancar cap de les dues parts, però igualà o superà Miss Mara, estrella internacional que recalà al Ringling a la dècada dels cinquanta i es passejà a continuació per les nostres terres amb gran èxit .
4.- Festival d’Albacete: Al contrari que l’any anterior, el 2008, no vaig ser a Albacete. La meva recent desvincul•lació de la seva organització m’impedí emocionalment de disfrutar-lo, tot i que molts dels meus amics m’invitaren a acompanyar-los. Gràcies a tots. No deixeu de veure les sobèrbies fotografies del Manel Sala, “Ulls”, membre del jurat de la imatge. Tornarem a parlar d’ell més endavant.
5.- Claret Papiol: El Circ Cric organitzà durant la primavera, jo hi vaig ser el 22 de maig, el Cabaret Coluche els divendres a la carpa permanent situat a les seves instal•lacions de Sant Esteve de Palautordera, poble aïmat que m’acompanyà els estius de la meva infància: en Claret Papiol, insigne personatge, presentà Devos a vos, magnífic text literari d’origen francès, traduit per ell mateix amb l’ajuda de la seva esposa, esplèndidament posat en escena en quan a moviment escènic, gesticulació, veu, i acompanyament musical. Nit molt animada amb un públic entregat, sopar popular de butifarra de pagès, ambient de festa grossa.
6.- Carlo MO: el 25 de juny anàrem a la Sala Muntaner, encara després una segona vegada. L’espectacle era “Colirios de grandeza”, pantomima de les cuirasses que ens posem per dissimular les nostres misèries humanes. Acompanyat de Mr. Di, Carlo Mo fa tots els papers: grandesa escènica, manté captivat el públic cada segon de cada moment. A Carlo Mo ja l’havia vist a “El vaso que colmó la gota", una altra creació personal, ruptura dels nostres móns enquadrats. I també a “Teatro de lo infame”, també amb Mr. Di. No us en perdeu cap.
7.- Teatre Mòbil: A la setmana de Circ de La Bisbal de l’Empordà el mes de juliol, vaig veure el Teatre Mòbil, obra de creació infantil, amb un munt de escenes ràpides per explicar amb tres personatges (inclòs en Marc Fons) una història força visual de gran ritme.
8.- Més La Bisbal: Hi hagué un espectacle nocturn. Més ben dit, hi hagué una nit d’espectacles: començà un numero còmic mà a mà: esplèndit. Un segon número fou aeri: penjats del Castell medieval de la plaça major, una parella vestits de blanc i de negre, feren un ballet tridimensional durant mitja hora que passà en un segon. Com explicitar la màgia dels moviments i les sensacions que produïren? Jo no en sé prou.
Continuà un número còmic de llit elàstic: grans atletes, grans pallassos, primera categoria.
9.- Toti Soler: No serà circ, però és un gran guitarrista. Fou a Palamós el 4 d’octubre amb Lluís Cartes (percussió) i Marc Prat (contrabaix). Ens declarà que era nét d’Alexandre Galí, el pedagog, a qui dedicà una peça.
10.- Titelles Marduix: El 12 d’octubre presentaren “Ifigenia” a Girona, dins de Temporada Alta: la Joana Clusellas (amiga de casa des de fa 50 anys) i en Jordi Pujol posaren en escena un obra sobre un tirà dèspota que entrega la filla per ambició personal. Ens hauria de fer reflexionar èticament.
11.- Urtain: Tampoc serà circ, però el 18 de novembre vaig veure Urtain al teatre Romea, de llarga tradició a la meva joventut dels anys seixanta, remodelat amb encert per Focus. Esplèndida obra, magníficament interpretada per Roberto Álamo. Reflexa la mala vida d’un mal boxejador, rodejat de males persones, en una mala època. El text recrea aquest ambient, magníficament posat en escena amb la il•luminació, escenificació i altres tècniques teatrals, tots elles de primera categoria.
12.- Nelly de l’Equip T de Teatre: és una magnífica comèdia posada en escena pels integrants masculins de la companyia T de Teatre, preparant-se per triomfar en un hipotètic concurs de nous cantants, en aquest cas imitant Nino Bravo. Grans pallassos, els artistes. Frescor, alegria.
13.- Pep Tosar. Sa historia des senyor Sommer, de Peter Suskind, a la Sala Maldà, el 17 de desembre: Text esplèndit també, magníficament declamat, domini de l’escena, teatre íntim: el món vist per un nen, que no entén el món dels adults. Qui l’entén?
14.- El Messïes, de Händel: al Palau de la Música el dia 18, concert de Nadal. Art pur, els solistes, els intèrprets d’instruments, el cor selecte, els 500 membres de les corals, inclosa una gran cosina meva. Emoció en majúscules.
15.- Limbus: Leandre Ribera i companyia: al teatre de l’Ateneu de Nou Barris, 30 de desembre: Un nen veí meu preguntà a la seva àvia si podien tornar a començar, quan l’obra acabà. Millor homenatge, impossible. Circ total, perfecte. M’agradà tot, jo també hauria volgut repetir, sense límit.
16.- Petita feina per pallasso vell: en Claret Papiol, en Monty i en Jordi Martínez broden un text millorable i recreen una entrada de pallassos, la de la ballesta, immillorablement. A la sala Muntaner. Tant de bó sia un espectacle de molta vida. Hi vaig anar amb en Manel Sala “Ulls”. No deixeu de veure les seves fotografies, i ara el seu bloc, de primera categoria mundial. I de fotògrafs de circ, en conec quasi tots els europeus.
Si heu arribat fins aquí, us en dóno les gràcies.
Quim
Subscriure's a:
Missatges (Atom)