divendres, 7 de setembre de 2007

Benvolguts i benvolgudes en el llarg cami de la vida i del circ: Aneu al Cric, feu-ho saber a tothom i llegiu, si teniu temps per perdre, la meva ressenya de laVISITA AL CIRC CRIC EL DIA DE SANT JOAN DE L’ANY 2005 Per gentilesa del Manel Trias i a traves de la corresponent invitacio, acompanyat esplendidament per la senyora de casa meva i la meva tercera sister, he acudit a veure el Circ Cric a Sant Esteve de Palautordera, el meu poble d’estiu de l’infancia dels anys cinquanta. El circ esta instal.lat, primera sorpresa, en un solar a peu de carretera, davant de l’esglesia, precios edifici del segle XII que us recomano de visitar, primera on anarem a missa despres de la primera comunio, atravessant camps i masies per camins rurals des de Santa Margarita, petit nucli poblacional a pocs quilometres Montseny amunt. Be, no es de mi de qui us volia escriure sino del circ Cric, pero el bon record de l’infancia felic no es separa de la bona onda que m’acompanya durant el gaudi de tot l’espectacle. Que dir? Que escriure que valgui la pena de ser llegit i recordat? No ho se, no en se. Aixi que recordare i plagiare el meu i nostre amic Jordi Jane que titulava un antic article sobre el Cric dient: “un luxe, senyors, un luxe”. Si, un luxe de poder veure, disfrutar, omplir pulmons, entregar-se, participar, riure, somriure, entusiasmar-se, meravellar-se, formar part, rendirse a, compatir, abracar-se a un espectacle, uns artistes, que ens transporten a les oniriques ondes de la senzillesa elevada a categoria d’art, on sembla, erroniament, igual que nomes passa amb les obres dels grans genis, que tot es facil i que un tambe ho podria fer entre amics. Una equilibrista amb tocs humoristics, trapecistes (una noia sola d’una banda i una parella per una altra), un barrista millorable, un malabarista amb un ajudant que mouen nou maces, una parella olimpica sublim, dos equilibristes dins d’un aro doble. I deixo expressament per l’ultim el nostre Tortell, nostre perque ho es, perque es proper, directe, arrelat, popular, o sia, nostre. La puca saltarina, la mosca collonera que te familia i sentiments i potser es refugiada i esta sola i no es pot matar a la babala, el trompon que permet la “serietat” de la musica classica. Tot ell, tot l’espectacle. Jaume-Tortell, no tindries dret a deixar de ser pallasso, de gestionar el Cric, et necessitem, hi tenim dret a seguir-te, el mon esta massa malalt, aquí i alla on cal alegria, alla on et porten els Pallassos sense fronteres, alla on cal solidaritat, o sia a tot arreu. Quina sort! Fins dilluns, sigueu felicos
Quim